Cesc Gay s’estrena en teatre amb ‘Els veïns de dalt’

Dues parelles molt diferents entre bromes, acusacions, propostes agosarades i situacions còmiques

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No direm que succeeix en totes les parelles, però passa en moltes que arriba un moment de la relació, després d’anys de convivència, en què el foc s’ha apagat. Ja no hi ha passió, ni sexe, ni ganes de passar el màxim temps possible amb qui estimes. La relació es relaxa, es perd la il·lusió, el futur deixa d’existir i el passat no és més que el record d’allò que somiaves, que saps que ja no tens i que no tornaràs a tenir perquè no queden ganes de lluitar. Fins que alguna cosa esclata.

El director de cinema Cesc Gay ha sabut reflectir, amb èxit, la crisi existencial dintre de la parella en algunes de les seves pel·lícules més conegudes, com En la ciudad (2003) o Una pistola en cada mano (2012). Els veïns de dalt és la seva primera obra de teatre (s’estrena com a dramaturg i com a director): en ella, una parella (interpretada per Àgata Roca i Pere Arquillué) decideix convidar als veïns de dalt (Jordi Rico i Nora Navas) a sopar a casa. Al principi tot sembla una mica forçat, l’amfitrió no té cap interès en la trobada, mentre que la seva dona intenta posar-ho tot de la seva part per ser hospitalària. Els convidats, ell bomber i ella psicòloga, agafen confiança molt ràpidament i no dubten a mostrar les seves cartes quan tenen l’oportunitat.

Són dues parelles molt diferents. La que interpreten Roca i Arquillué seria la que en la societat entenem com a “normal”: tenen la seva feina, la seva filla, una casa ben maca, però la complicitat i la connexió entre ells fa temps que s’ha perdut. Els veïns (Rico i Navas) són la parella moderna, oberta de ment, disposats a viure la vida al màxim, que amb la seva actitud excessiva, fan que als altres se’ls hi vegin les mancances. Cesc Gay torna a parlar, doncs, d’un tema conegut en la seves pel·lícules, però l’espectador no ho veurà fins a la darrera part de l’obra. La major part de l’espectacle són bromes, intercanvi d’acusacions, propostes agosarades i situacions còmiques.

Sempre he dit que la comèdia no és un gènere fàcil, perquè s’ha de saber fer riure a espectadors cadascun dels quals entén l’humor d’una manera diferent, i s’ha de saber adoptar el to adequat, per tal de què les bromes siguin comprensibles per tots, però no resultin massa òbvies o premeditades. I així passa moltes vegades que amb aquesta voluntat de fer riure a tothom, alguns esclaten a riallades i d’altres, com és el meu cas, només fem un somriure de tant en tant. Les escenes “divertides” d’aquest espectacle no són massa ocurrents, no és un humor enginyós, s’intenta treure el màxim de suc de bromes que no cal esprémer tant (l’exemple més clar, els comentaris sobre la catifa del saló), i en canvi es perd l’oportunitat d’explotar una mica més altres situacions i sobretot alguns personatges, com és el cas de la psicòloga (Navas). Dit d’una altra manera, hi havia matèria prima per a fer un producte molt més elaborat. I de capacitat, en Cesc Gay en té molta.

Això no vol dir que Els veïns de dalt sigui un espectacle que grinyoli en excés perquè funcionar, funciona. I, de fet, no dubto que agradarà a la gran majoria, però per a un servidor, més que divertida, em sembla una proposta simpàtica, agradable per a tots els públics, i amb una part final que seduirà sobretot als fans de les pel·lícules de Cesc Gay. Com quan un va a un concert i al final sonen les cançons que tothom esperava escoltar.

 

________

Els veïns de dalt / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Cesc Gay / Direcció de Cesc Gay / 80 minuts / Fins el 17 de maig / De 18 a 24 euros / www.teatreromea.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES