Al paradís també hi ha foscor

A ‘L’illa sense temps’ Esperança Camps s’inspira en l'assassinat real d'una anciana a Menorca

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La imatge és escabrosa: una dona gran, al voltant dels 90 anys, que estava malalta, apareix morta amb unes tisores clavades al cap. Podríem pensar que es tracta d’una típica escena macabra de novel·la negra, d’aquelles que en la vida real no passen mai, però que un escriptor ha utilitzat perquè la ficció li ho permet. El cas, però, és que tot i que, efectivament, estem parlant d’una novel·la, aquest crim va succeir en realitat. Va ser a l’agost del 2011 quan una anciana de 89 anys, amb un dèbil estat de salut, va ser assassinada a Ciutadella (Menorca) d’aquesta manera tan salvatge. La notícia va impressionar tant l’escriptora menorquina Esperança Camps, que va decidir inspirar-se en ella per escriure L’illa sense temps (Meteora).

El punt de partida és el crim: La Marialluïsa, una dona de 91 anys, ha estat assassinada a casa seva, cosa que ningú s’explica, perquè la víctima feia dies que no s’aixecava del llit i la seva vida s’apagava poc a poc després d’haver patit un ictus. La seva única família és una cosina, Fina Torres, qui escriu ràpidament a l’escriptora Júlia Cases, una menorquina que va anar a viure a València de jove però que conserva casa a Ciutadella, per dir-li que ha de viatjar a l’illa, que té un material que la pot interessar. La Júlia, que en aquells moments és a París ultimant la seva darrera novel·la, accedeix sense pensar-s’ho gaire. No és tant la curiositat per saber de què es tracta i quina relació pot tenir ella amb la dona morta, sinó perquè, en el fons, li val qualsevol excusa per tornar a trepitjar la casa de Menorca on va viure amb el seu ex marit, aquell home a qui va enxampar al seu despatx amb la seva secretària.

Tot i que les fronteres dels gèneres són molt dèbils i cada cop és més difícil discernir què és novel·la negra i què no, s’ha de dir que L’illa sense temps no necessita etiquetes. O, millor dit, en aquest cas les etiquetes farien petita una novel·la que és ambiciosa i que ofereix un material que va molt més enllà de descobrir qui ha comès un assassinat. Tenim un cadàver i busquem qui és el culpable, això és cert, però no és la Júlia Casas, la protagonista, qui el busca. Aquesta guerra no va amb ella. La Júlia ha aterrat a Menorca perquè vol reconciliar-se amb ella mateixa, amb el seu passat i es manté totalment al marge de la investigació, més enllà d’alguna xerrada amb algun periodista local per pura curiositat i la trobada amb la Fina Torres.

La Júlia és una dona de caràcter, la Fina Torres pensarà que fins i tot una mica estirada i arrogant. Però el que li passa a la protagonista és que està en un moment vital en el qual tot el que no sigui ella mateixa li fa una mica de nosa. No és egocentrisme, és simplement que les respostes que ella cerca només les pot trobar en ella mateixa i en la seva casa de Ciutadella. I en aquest procés, la Júlia podrà reflexionar sobre moltes coses: sobre la decadència del periodisme i els mitjans de comunicació, atrapats entre el sensacionalisme, el control per part de partits polítics i empreses, i una execrable manca de servei a la ciutadania; sobre Menorca, una illa “exportadora de llicenciats i importadora de cambrers, manobres i dependents”, perquè el turisme dóna molts diners, però l’illa es mereix molt més que turistes i empresaris que obren negocis tres mesos l’any; i també sobre la seva família, sobre el seu autoritari pare, ja mort, i sobre la seva mare, tan intel·ligent i sensible, però incomprensiblement incapaç d’escollir un home adequat que la faci feliç.

Esperança Camps fa gala d’una escriptura agosarada, trencant frases, deixant-les sense acabar, canviant constantment la tercera persona per la segona, parlant directament als seus personatges. És un estil que atorga dinamisme a la narració, però també és una excel·lent manera d’apropar-nos al conflicte interior que té cadascuna de les persones que es passegen per aquest llibre. La Júlia Cases té els seus maldecaps, però també els té el periodista que coneix quan arriba, i el becari que va donar la primícia del crim, i la Fina Torres, i les dues dones que cuidaven la Marialluïsa. Tots, en essència, necessiten trobar-se a ells mateixos, volen entendre quin lloc ocupen en el món que els envolta. I aquesta explosió continguda de neguits existencials, posats en un escenari com el de Menorca, fan que Esperança Camps sigui una veu necessària de la literatura catalana. Necessària perquè situa Menorca en el mapa de la literatura balear, i suposa un crit d’atenció sobre al paper que té la literatura de les illes (tan maltractat i oblidat moltes vegades) en el panorama de la literatura en català.

Si la nostra literatura vol treure pit de la seva grandesa i diversitat, cal mirar més sovint el que es fa als territoris que no són Catalunya (per no dir Barcelona). Esperança Camps és una autora a cavall entre Menorca, Mallorca i València i això li permet una amplitud de mires, una perspectiva polièdrica que cal reivindicar. Sobretot, també, perquè el que fa Camps a L’illa sense temps és agafar una tradició literària balear i portar-la als nostres dies, mantenir viu l’inconformisme d’uns personatges que podrien ser fills o néts dels d’Antònia Vicens, Blai Bonet o tants altres. Una novel·la negra, en definitiva, on la negror és una excusa i on hi ha la força necessària per donar corda a aquesta illa sense temps.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES