Llegir Antònia Vicens: ‘Material de fulletó’

La segona novel·la que va publicar l'autora mallorquina mostra un univers cru, el de la vida als pobles rurals durant els anys 60

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Material de fulletó és la segona novel·la que va publicar l’escriptora mallorquina Antònia Vicens, quatre anys després de 39º a l’ombra, obra amb la que va guanyar el Premi Sant Jordi. Només calen unes poques pàgines per veure que Material de fulletó (Editorial Moll) conté una mica (si no molta) de l’essència de l’anterior novel·la. Diu un dels personatges femenins tot just començar: “crec que vaig néixer per qualque cosa més que per podrir-me dins aquest poble”. De fet, la primera frase del llibre és tota una declaració d’intencions: “…i un dia, dinant, la meva germana ens va dir que se’n volia anar a fer feina a Ciutat”. No és casual  que el relat s’iniciï amb punts suspensius, com si en el fons fos una continuació de l’anterior novel·la, com si l’autora ens digués vet aquí una altra noieta inconformista que vol anar a ciutat, tal com va fer la Miquela, la protagonista de 39º a l’ombra.

El personatge principal de Material de fulletó, però, no és l’Aina Maria, la noia que vol marxar a la ciutat, sinó la seva germana, una doneta més aviat mandrosa que accepta la vida de poble tot i que no pot amagar el desencís que això li provoca: “la presència de mon pare, desfeta per la malaltia i per l’edat, els seus moviments maldestres, em donaven la sensació que res no valia la pena, i viure i treballar em costava molt més”. La seva relació amb el seu enamorat Tòfol no va com ella esperava, segurament perquè en el fons se sent seduïda per ell perquè l’estat normal de les dones en aquelles terres és estar ben lligada i seguir el camí habitual de les anteriors generacions: “totes ses cases d’aquest poble són iguals, sa gent té sa veu igual, diu lo mateix; ses al·lotes només se posen a festejar es primer que topen, se casen i tenen al·lots, llavò ets al·lots combreguen, més envant se casen, elles se moren, i res pus”. Aquesta és la vida de la qual vol defugir la seva germana: “jo vull fer qualque cosa més. Vull viure, vull esser qualcú”. La nostra protagonista ha acceptat el seu rol i per això quan la seva mare emmalalteix, és ella qui ha de seguir fent la seva feina a ‘El Repòs’, el xalet d’un matrimoni acomodat que la seva mare netejava des de feia anys.

La protagonista no és feliç, ha d’agafar les regnes de casa seva massa jove perquè la seva germana va a la seva i el seu pare és incapaç de fer res. Això la fa envellir abans d’hora: “ai, el dolor, aquesta cosa tan de cada dia!”. Però li queda l’esperança de casar-se amb el Tòfol i que llavors les coses canviïn, però res no avança tant com ella voldria. De fet, tot empitjora i això la sumeix en un estat entre la resignació, el lament i l’empobriment espiritual, tot plegat una davallada que no passa inadvertida a la gent del poble que se la mira com si fos un insecte. Però ella no busca una sortida, sinó una drecera: “que ses dones, en es fons, tanmateix no volem canviar. Que a’s mateix temps que ens queixam, ens agrada es paper de víctimes”. És clar que en el cas de la protagonista, es tracta d’un paper massa cruel marcat per constants travades.

Material de fulletó ens mostra un univers cru, el de la vida als pobles rurals durant els anys 60 mentre a les ciutats arribava el turisme estranger, dones i homes que trepitjaven l’illa amb llibertats i pocs requeriments morals en comparació amb la grisa vida espanyola. Si a 39º a l’ombra l’autora ens convidava a mirar aquesta esperançadora vida a la ciutat tan plena de decepcions per a qui hi anava a treballar, en la seva segona novel·la, Vicens es queda al poble per mostrar-nos l’altra cara de la mateixa moneda. La protagonista de Material de fulletó (el títol no és casual) bé podria ser un personatge de García Lorca, de fet ella mostra molts dels trets que tenen les dones de La casa de Bernarda Alba. No és casual tampoc que la vida de poble que ens recrea Antònia Vicens ens recordi tant a la d’algunes novel·les de Blai Bonet, especialment Judes i la primavera, escrites les dues als anys 60. Val la pena esmentar que els dos autors eren naturals del mateix poble, Santanyí.

És una llàstima que Material de fulletó estigui gairebé fora de circulació després que l’editorial que la publica, Moll, hagi tancat. Com és trist que altres de les seves obres no es trobin ni de segona mà, així com tampoc es localitzen alguns dels títols de Blai Bonet (entre ells, precisament Judes i la primavera). Antònia Vicens és una escriptora imprescindible, amb una qualitat i un món literari tan personal (i alhora universal) que ja se l’hauria de considerar com un clàssic de les lletres catalanes.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES