Àlex Martín Escribà: “Rafael Tasis és l’Edgar Allan Poe català”

El llibre 'Rafael Tasis, novel·lista policíac' reivindica l'obra d'un autor avui poc conegut
Àlex Martín Escribà és un activista del gènere negre / Fotografia de Manel Gimeno

PortadaTasisUltimaRafael Tasis (1906-1966) fou un visionari, un avançat al seu temps. Ell -com Manuel de Pedrolo, com Jaume Fuster- va saber veure el gran recorregut que la novel·la policíaca podia desenvolupar a casa nostra, en un temps en què havia estat titllada de pur entreteniment, molt lluny de la literatura amb majúscula. I, sobretot, que es podia fer en llengua catalana. Inexplicablement, la seva figura ha caigut en l’oblit. Convençut de la necessitat de posar Tasis al lloc que li correspon, Àlex Martín Escribà –professor de llengua i literatures catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca- publica Rafael Tasis, novel·lista policíac (Alrevés), un assaig que analitza l’obra policíaca d’aquest autor prolífic i, de retruc, ens atorga una cronologia meravellosa de les beceroles del gènere.

 

Laura de Andrés. Barcelona / @deandrescreus

Si tirem enrere en el gènere negre a casa nostra ens trobem amb les novel·les de lladres i serenos. Com les definiríem, en relació amb el gènere a altres països?

Els inicis de la novel·la negra a Catalunya foren ben dificultosos. Relegada com a subliteratura, considerada de segon ordre no va poder gaudir d’un èxit més o menys fins ben entrada la dècada dels setanta. La reproducció i còpia dels models clàssics anglesos (chambre close i enigmàtica) prioritzaren la primera meitat del segle XX. Ara bé, l’eclosió del gènere durant la dècada dels setanta, la llibertat d’escriptura fa que comencéssim a parlar d’una certa aportació durant aquests anys. Si Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo suposaren la porta d’entrada –cadascú de la seva manera- amb l’aparició de Jaume Fuster s’inicià un projecte que ja no tindria aturador.

Quines novetats incorpora Rafael Tasis -a qui defineixes com a novel·lista policíac- en aquest panorama?

Tasis incorpora el gènere policíac a Catalunya. És el nostre Edgar Allan Poe català. És l’home que veu les possibilitats d’aquesta modalitat narrativa, que defensa la necessitat d’una novel·lística a casa nostra i reclama que tenim un estol de novel·listes que haurien d’escriure sobre la ciutat de Barcelona. I -eps!- que no només reivindica el gènere policíac sinó també altres gèneres populars com la novel·la eròtica o la ciència-ficció. Com Pedrolo, Tasis fou un avançat del seu temps.

Què du a Tasis a treballar aquest gènere?

Doncs, primerament Tasis fou, davant de tot, un gran lector. Això va fer que conegués a l’exili -on hi va romandre des de 1939 a 1948- les lectures d’en Simenon, i de molts clàssics nord-americans, més enllà de tota la tradició de la “novel·la enigma”, per suposat. Aquestes lectures li despertaren curiositat i veié les possibilitats i les necessitats que tot això podia suposar per als lectors catalans. Tant és el seu interès que fins i tot escriu articles teòrics a revistes de prestigi catalanes (com la Revista de Catalunya) sobre la qüestió, i l’any 1961 reivindica el gènere a una entrevista a Serra d’Or, tot dient que els nostres novel·listes han de perdre els prejudicis, engrescant a diversos autors –fins i tot deia noms com Odó Hurtado, Joan Perucho i Pere Calders- i editorials. I tingué la brillant idea de proposar la creació de premis literaris.

Com marca l’exili a París el Tasis novel·lista?

L’exili marcà la vida de Tasis i la de qualsevol exiliat. La distància, el contacte epistolar (hauries de veure la quantitat de cartes que rep Tasis durant aquests anys) i treballar per guanyar-se la vida foren una experiència d’una gran magnitud. Era un treballador incansable. Et posaré un exemple: L’any 1955 durant la seva setmana de vacances que Tasis passà a Premià de Mar va escriure És hora de plegar en cinc dies!

La feina de Tasis té una doble vessant. D’una banda, la dignificació del gènere. De l’altra, la dignificació de la llengua catalana a través d’aquest gènere.

En ell hi ha una tota una tasca de recuperació de la llengua. No hem d’oblidar que Tasis, com els seus companys de generació, eren hereus dels modernistes i noucentistes. En aquest sentit, un català acurat i normatiu formaven part dels trets de l’època més allunyats d’allò que avui en diríem formes més col.loquials.

Pedrolo exalta aquesta voluntat de servei, de fer que les grans masses s’acostumin a llegir en català a través de la literatura de butxaca.

Pedrolo hauria, ha i haurà de ser lloat i homenatjat. És un precursor no només del gènere negre (n’és l’introductor a casa nostra) sinó perquè el ventall que ofereix al lector és d’una magnitud que resta encara per avaluar. Per a mi, és la figura capdavantera literària de la nostra modernitat.

Com descriuries el gènere que Tasis proposa a La Bíblia Valenciana, Un crim al Paralelo i És hora de plegar? Què trobem en comú en aquestes propostes? Quines són les principals característiques de Tasis com a novel·lista policíac?

Les seves principals característiques és que són novel·les que pertanyen a la detective story, però amb ingredients ben interessants de la novel·la negra, com les ambientacions i el tractament sociològic, històric que fa de la ciutat de Barcelona. Llegides avui em semblen d’una curiositat i d’una qualitat extraordinàries. Han envellit magistralment.

Com definiries el binomi inspector-comissari Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldes?

És un binomi detectivesc de tall clàssic. Un policia i un periodista que suposa l’oficialitat enfront la llibertat dels seus mètodes més alliberats. Són ben bé el contrapunt entre el cànon més clàssic detectivesc i el nord-americà. Són d’una contemporaneïtat brutal.

Les seves novel·les han fet de Barcelona una ciutat literària, que no existia en aquell moment. Quina Barcelona ens mostra Tasis?

És una Barcelona pecaminosa i també bulliciosa. És un retrat sòrdid dels nostres carrers, de la nostra modernitat i la Barcelona de la República, guerra i postguerra. En aquest sentit, crec que Un crim al Paralelo seria una d’aquelles novel·les que faria a llegir a moltes classes d’història.

El seu paper de traductor és imprescindible: ens fa arribar George Simenon!

I tant si n’és, d’imprescindible. Per tal de guanyar-se la vida, Tasis traduí de manera anònima nombrosos títols d’en Simenon al castellà i molts altres títols policíacs al català per a “La cua de palla” i per la col·lecció “Enjòlit” ’’d’Aymà. Una feinada més a totes les que feia: articles, ressenyes i creació.

Creus que la seva figura estava caiguda en l’oblit? S’ha valorat prou el paper que va jugar en la nostra literatura?

A Tasis cal reivindicar-lo perquè ha caigut inexplicablement en l’oblit. Però no només ell. Què se n’ha fet de la Roig, la Capmany, en Fuster i d’altres? Som un país estrany, què hi farem!

Categories
Biografies i memòriesEscriptorsLLIBRESNovel·la negraPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES