El refinat art de la comèdia del gran teatre de la humanitat

Lluís Homar dirigeix i protagonitza aquesta obra d'Eduardo de Filippo al Teatre Nacional de Catalunya

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

A la Sala Gran del TNC es pot veure fins al mes d’abril el muntatge sobre l’obra  L’art de la comèdia, d’Eduardo de Filippo, dirigit per Lluís Homar qui també fa un dels papers principals i amb traducció de Xavier Albertí, director del TNC. Al mateix temps la Filmoteca de Catalunya ofereix un cicle dedicat a aquest autor, divers i molt interessant.

De Filippo va ser un home de teatre immens i polièdric que va elevar a la categoria d’universalitat el localisme i el costumisme, en aquest cas, napolitans. Va tenir una vida llarga, complexa i apassionada però va arribar a gaudir del reconeixement del seu país, un reconeixement que amb els anys no ha fet res més que augmentar. Els textos de De Filippo beuen en moltes fonts però acaben per esdevenir originals i singulars.

L’obra que podem veure al TNC la va escriure l’any 1964, en plena maduresa i en uns anys de creixement econòmic i canvis en els costums i en el pensament. L’obra té dues parts ben diferenciades. En la primera s’estableix un diàleg viu i profund, amb pinzellades humorístiques i plenes d’ironia, entre el director d’una companyia en hores baixes, interpretat pel mateix Lluís Homar, i un polític local, un nou prefecte que ha arribat a la regió i que sembla carregat de bones intencions.

El diàleg acabarà de forma esqueixada quan el polític, després d’haver lloat l’art teatral i haver insistit en la bona disposició del govern per protegir-lo, refusarà assistir a una representació a la qual el convida el còmic, amb la intenció que la seva presència serveix d’esquer per tal d’atreure més públic. El refús mostra la veritable opinió del polític sobre la gent del teatre, pallassos, personatges menyspreables i prescindibles, des del seu punt de vista.

En la segona part el mateix prefecte rep tot un seguit de personatges que freguen el grotesc i que s’expliquen en el més pur estil de la farsa italiana. El prefecte tem que no siguin reals sinó còmics que li ha enviat el seu interlocutor. Com a rerefons arriben les notícies sobre un accident ferroviari greu que fa que els carrabiners no estiguin disponibles. El desenllaç, obert, com no podia ser altrament, torna a comptar el director de la companyia que incideix en la relació entre realitat i ficció teatral i en la possibilitat que fins i tot el cap dels carrabiners, que hauria de posar ordre en la situació, no sigui també un actor ben ensinistrat.

L’obra toca molt temes com ara la relació entre cultura i poder, el control de l’art per part del poder a través de subvencions o de l’oficialització acadèmica de la professió d’actor, el suposat prestigi que proporciona donar peixet al sector de l’oci… Però també incideix en el tema, ja tan antic, del gran teatre de la humanitat i en com tots actuem d’alguna manera en el paper que ens ha tocat però que podria variar segons les circumstàncies i segons la disfressa triada. Tot l’equip d’actors està molt bé però no es pot deixar de destacar un immens Joan Carreras, tan bo quan parla com quan calla i escolta i que roman gairebé tota l’estona a l’escenari. Homar fa una molt bona direcció i un molt bon còmic, un punt inquietant i que fa dubtar sobre qui mana, al capdavall.

Entre la resta vull destacar un actor sòlid, habitual en papers secundaris de categoria i que potser no és tan conegut del públic pel fet que no s’ha prodigat en televisió ni cinema, Andreu Benito, que interpreta un capellà histriònic i comprensiu en moltes coses excepte amb la possible acceptació del divorci civil. Pot ser que avui molta gent ja no recordi els encesos debats que es van produir a Itàlia amb aquest tema, en aquells primers seixanta.

L’escenografia és una mica excessiva per a un text d’aquests tipus i la Sala Gran, que sempre he trobat incòmoda i amb una acústica deficient segons on seus, incrementa la distància entre el públic i uns actors en estat de gràcia i entregats al màxim. Una característica d’alguns muntatges dels  darrers temps és mostrar-nos com els actors es maquillen o vesteixen. És aquest un recurs simpàtic però que pot resultar frívol si se n’abusa. En aquest cas, com que el tema de l’obra és el teatre i els actors potser resulta justificat, no diré que no.  Hi ha aspectes remarcables, com ara l’arribada del director de la companyia per un carrer assolellat pel qual desapareixeran tots els actors al final o la grapa en la introducció d’una tonada tocada en directe amb un acordió, per part d’una de les actrius.

És  aquest un espectacle excel·lent, distret, divertit, molt ben interpretat i dirigit que va molt més enllà de les aparences i del seu to popular i desenfadat. Gairebé demana un debat posterior aprofundit ja que en aquest joc de miralls entre realitat i ficció s’amaguen els temes més profunds de la vida dels humans, dissimulats entre la quotidianitat propera.

 

_________

L’art de la comèdia / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text d’Eduardo de Filippo / Direcció de Lluís Homar / 2 hores / Fins el 12 d’abril / De 14 a 28 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES