Misèries de la Segona Guerra Mundial

'Sota el mateix cel', de Núria Pradas, està ambientada a França en els convulsos temps de l’ocupació alemanya

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Sota el mateix cel, de Núria Pradas (Barcelona, 1954) és una novel·la ambientada a França, en concret a la Baixa Normandia, en els convulsos temps de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. El tema potser no és nou ni original però ja ho és més que una autora catalana s’allunyi dels escenaris més propers lligats a la nostra pròpia història. La protagonista, una noia molt jove, ha perdut el seu pare a la guerra i viu amb la seva mare, vídua i amargada a causa d’aquesta pèrdua. Al poble arriba l’exèrcit alemany i han d’hostatjar a la casa un jove soldat.

La parella s’enamorarà, per damunt de les diferències que la guerra ha agreujat i del diferent origen de tots dos. La novel·la incideix en el tema de la hipocresia social a l’entorn de la relació amb els invasors i de com en acabar la guerra es va castigar de forma humiliant les pobres noies que havien tingut alguna relació amb els soldats alemanys. D’aquells fets hi ha inquietants filmacions que fan esgarrifar a causa de la crueltat gratuïta de la gent, veïns de les víctimes gairebé sempre. Brassens va dedicar una cançó impressionant a les tondues, una mena d’examen de consciència sobre la seva pròpia actuació en aquells moments, que el va fer incapaç de defensar-les. Les dones són víctimes fàcils i recurrents quan van mal dades.

La novel·la defuig fer judicis de valor sobre el rerefons de la guerra i incideix més aviat en les relacions privades i en com la gent més jove veu condicionada la seva vida per unes circumstàncies terribles que no pas en temes polítics. De vegades,com en aquest cas, és fins i tot el foc amic aquell que ens priva de tota esperança, una esperança que potser es troba a faltar en alguns moments, com ara en el desenllaç. El llibre va guanyar el Premi Carlemany, es tracta d’una d’aquelles històries dirigides a un públic juvenil però que pot agradar tothom. És aquest un tipus de literatura molt necessari en qualsevol context cultural normalitzat.

El llibre és també un cant a la pau i una crida a analitzar la manca de sentit de les guerres. És molt necessari insistir en els valors pacifistes car mai no estem vacunats contra la tragèdia i encara patim, pel que fa a les lectures des del present de fets del passat, en la temptació de fer una nítida divisió entre bons i dolents quan, al capdavall, la bona gent de tot arreu acaba per esdevenir la víctima més lamentable dels disbarats. La novel·la és senzilla, ben ambientada i té moments de volada poètica i descripcions molt estimulants sobre la vida en una petita comunitat francesa d’aleshores.

Categories
HistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...