Una mirada a la religió i la moral

'Razón, religión y espiritualidad' aplega tres articles del filòsof Arnold I. Davidson sobre Sant Francesc d'Assís, Kant i Foucault
Razón, religión y espiritualidad davidson

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Razón, religión y espiritualidad, el volum més recent d’Arnold I. Davidson publicat per Alpha Decay (després de La aparición de la sexualidad) està format per tres articles dispars en contingut i forma. El primer tracta dels estigmes de Sant Francesc d’Assís a manera de tòpic literari i pictòric: Davidson vol explorar “les xarxes de significat que revelen els estigmes de Francesc” i a partir d’aquí examinar “les tècniques i modalitats de la persuasió” emprades pels escriptors i artistes. Part important de l’estudi és analitzar el contingut que els canvis pictòrics o literaris han tingut sobre la mateixa naturalesa del miracle franciscà i què poden dir-nos, en conjunt, de la dimensió més terrenal dels miracles. És aquest enfocament aparentment laic el que més sorprèn en llegir a Davidson. Com ell mateix diu: “l’èxtasi místic no s’ha de confondre amb l’argumentació i el discurs teològics”, i per descomptat no cal saber què és un miracle – els estigmes-, o conèixer el seu origen, per estudiar la seva plasmació i el seu significat en l’Edat Mitjana.

Aquest voler escapar d’allò sobrenatural i inexplicable, d’allò que està fora de l’experiència sensible de l’ésser humà, troba la seva justificació en l’article següent, dedicat a Kant i a les deformacions de la raó. De la mà del de Königsberg, Davidson insisteix que no hi ha divinitat o esperit que pugui substituir la raó (pura pràctica), és a dir, la nostra pròpia moral, pel que fa a guia per a la vida. S’entén doncs que Déu, la Bíblia i l’Escriptura poden reflectir i il·lustrar el que ja comprenem com a llei o norma en el nostre interior, i que en cap cas l’esperança en la gràcia divina o la intercessió de Déu per nosaltres hauria alçar-se com a meta. Al contrari, el premi, si ha d’arribar, ens ho mereixerem per les nostres accions, no perquè Déu ho hagi decidit així.

En el tercer dels articles, dedicat als exercicis espirituals i el que Foucault ens diu d’ells, Davidson insisteix a humanitzar alguns aspectes de la religió perquè en certa manera no esperem d’ella més del que podem esperar de nosaltres mateixos. La religió ha de ser sempre allò que ens obligui a viure millor i a ser millors persones (sic), no una excusa per eludir responsabilitats. Els exercicis espirituals, quant a expressió i manera de treballar la pròpia saviesa, es converteixen en un mitjà d’autoconeixement humà i positiu que poc té a veure amb la fe i l’esperança en allò sobrenatural. No perquè no vagin lligats, sinó perquè, de nou, l’important és la dimensió humana del món.

Els tres articles enfoquen un mateix tema de maneres divergents, com si en certa manera volguessin eludir la seva preocupació principal. Aquesta semblança relativa, fugissera, no crec que sigui fruit de la bona tasca del traductor, Juan Gabriel López Guix, ni tampoc de la col·lecció en si mateixa, sinó que més aviat ho atribuiria a la feina de Davidson, tota una eminència i un grandíssim professional . El seu és un estil que segueix molt de prop les petites coses, els rastres, que dialoga molt bé amb els temes i és capaç de fer propis els arguments. No debades es poden detectar, com ja s’ha dit, algunes tendències personals a cenyir-se a allò humà, al que està a l’abast de la mà, en lloc d’anhelar allò sobrenatural, o deixar que els temes i els personatges (Agustí, Luter, Kant, Cavell) parlin per si mateixos.

Ara bé, que efectivament hi hagi una personalitat i una sensibilitat determinades darrere d’aquests articles, i que sens dubte siguin detectables trets propis, no fa més que destacar tot el que ens falta, tot el que desitjaríem trobar, allò que ens confirmés que estem llegint a Davidson. Això, crec jo, és el que la col·lecció posa de manifest: a falta d’un veritable argument comú entre els articles, a falta d’una forma o un objectiu comuns, la veu de l’autor hauria de ressaltar i hauria de seduir amb els arguments del discurs. I no obstant això de vegades veig més els buits i les diferències que la unitat, no tinc tant una imatge de corpus i de treball personal com de retalls d’alguna cosa que sens dubte existeix, però que no arribo a comprendre.

Quelcom semblant sento amb Religión, razón y espiritualidad pel que fa a llibre de la col·lecció Alpha, Bet & Gimmel. Em sembla un volum interessant perquè, fins on jo sé, mostra o descobreix el funcionament de la tasca editorial d’Alpha Decay en filosofia, que pren forma de xarxa -en aquest llibre surten esmentats, entre molts altres, Pierre Hadot, Stanley Cavell, Hilary Putnam, Vladimir Jankélévitch, tots ells protagonistes presents o futurs de l’editorial-, i això posa sobre la taula, un cop més, que els llaços que uneixen els autors entre si, més o menys personals, més o menys professionals, són visibles però potser no prou forts com per consolidar una col·lecció sencera basada en ells. El sistema en xarxa em sembla tan bo com qualsevol altre, i no seré el primer ni l’últim a descriure les delícies de llegir citacionss que porten a altres citacions que porten a altres llibres i altres autors.

Sense tampoc poder o voler especificar si l’empresa té èxit o no, és com a tal un projecte a tenir en compte, tot i que podria semblar, per als que no estan al dia, que es guanya en conjunt el que potser es perdi en definició o personalitat . La col·lecció Alpha, Bet & Gimmel depara un munt de sorpreses i molts plaers, però a nivell personal no acabo d’entendre quin és el seu objectiu, com tampoc arribo a entendre quin és l’objectiu últim dels textos de Davidson. Hi ha una teoria al darrere? Hi ha una voluntat específica empenyent aquests projectes? Són preguntes que de moment no puc respondre, però mentre l’editor Enric Cucurella i el mateix Davidson permetin aquest tipus de jocs, jo seguiré picant l’ham.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
FilosofiaHumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...