Vinyoli vist per Margarit

L'editorial Proa publica un volum de poemes de Vinyoli amb pròleg i selecció del també poeta Joan Margarit

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

La data del centenari del naixement de Joan Vinyoli sembla el moment oportú per ressenyar una de les publicacions més interessants de les que ha generat fins ara la commemoració de l’Any Vinyoli. Em refereixo a l’antologia Joan Vinyoli, Poemes, amb pròleg i selecció de Joan Margarit, publicada per l’editorial Proa.

L’interès d’aquest volum és triple: per una banda, l’innegable gran valor de la poesia de Joan Vinyoli; per l’altra, la tria que d’aquest corpus poètic en fa un altre gran poeta, Joan Margarit; i, finalment, l’interessantíssim i extens pròleg que introdueix la selecció de poemes. Es tracta de la visió de la poesia de Vinyoli segons un poeta, un gran poeta. Per tant, estem davant  d’una lectura diferent amb una virtut especial: la mirada i la veu autoritzades del que es baralla amb els versos. Com va destacar Jordi Llavina, comissari de l’Any Vinyoli, la tria de l’obra d’un poeta de la tradició literària feta per un altre poeta és freqüent en la tradició anglosaxona, però no pas en la nostra.

L’origen del pròleg, com explica Margarit a l’inici, es remunta a l’any 2004 i parteix d’una conferència que Margarit va dictar amb motiu del Primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, celebrat a Santa Coloma de Farners, localitat relacionada amb la biografia i el despertar de la veu poètica de Vinyoli. Aquella conferència, controvertida en aquell moment, és, doncs, el germen de l’extens i substanciós pròleg. Potser el merescudíssim prestigi de què gaudeix la figura del poeta Joan Margarit estalviarà crítiques i comentaris fets públicament sobre els aspectes que poden ser més polèmics del seu pròleg, em refereixo a temes com la insatisfacció per la manca d’encaix en el món literari, les crisis personals, l’alcoholisme, les amistats, les relacions sentimentals, la relació amb altres poetes com per exemple José Agustín Goytisolo, J.V. Foix, Gabriel Ferrater…  La visió que ens aporta de Joan Vinyoli com a poeta i com a home és la de qui, si bé no l’ha tractat íntimament, sí que ha estat un observador directe d’alguns fets de la biografia del poeta, i, per descomptat, lector i coneixedor a fons de la seva obra. En suma, és un estudi interessantíssim, un text molt estimulant que fa reflexionar, s’hi estigui d’acord o no, perquè la visió de Margarit no sempre concorda amb els tòpics sobre la poesia de Joan Vinyoli.

Els poemes que Joan Margarit reuneix són, segons ell mateix afirma, fruit de la seva darrera relectura, relectures de fet, de l’obra poètica de Vinyoli, fetes durant els mesos que dedicà a preparar el pròleg. Margarit tria el Vinyoli més realista, més entroncat en la vida; escull aquells poemes que li interessen més, que són els dels llibres que Vinyoli escriu i publica a partir de Realitats (1963) i tota la producció poètica des de 1970 fins al darrers reculls, Domini màgic i Passeig d’aniversari (1984).Margarit hi defensa el seu Vinyoli en una antologia que li tributa homenatge, l’homenatge d’un gran poeta a un altre gran poeta.La tria de Margarit és una tria intel·ligent, que pren partit, i és d’alguna manera una tria personal que defineix també la seva pròpia poètica, ja que per a ell, segons li vaig sentir dir personalment, és un acte d’aprenentatge en un ofici, el de poeta, que no s’acaba mai.

Quins poemes de Vinyoli prefereix? Aquells poemes que parlen de la vida, del fracàs, de la mort. Tria la poesia senzilla, que no hem de confondre pas amb simple, de simple no en té res en absolut. Tria aquells poemes que tenen el valor de la proximitat, aquells poemes en què, com ell diu, Vinyoli s’asseu amb tu a llegir. Margarit considera que l’obra d’un gran poeta és com un poliedre d’infinites cares,  i mai no pots mirar-te’l tot sencer.En un poliedre, cada època, i dins de cada època cada persona, hi troba la seva faceta. Joan Margarit, en aquesta antologia, tria la seva cara del poliedre, tria el Vinyoli més senzill.

De Joan Vinyoli en destaca dues obsessions: la primera, que se sabia poeta i volia escriure una gran obra; la segona, la seva recerca espiritual, cosa que l’aproxima als poetes místics, però el seu vessant sensual el feia un home que estimava viure la vida. Segons Margarit, l’encaix d’aquestes dues  obsessions produeixen un conflicte però alhora converteixen la seva obra en una poesia excepcionalment rica en matisos on tot, absolutament tot, va a parar al poema. Commemorem, doncs, el centenari de Joan Vinyoli amb el millor homenatge possible que no és altre que el de llegir-lo, perquè com ell mateix diu, tot citant el gran poeta romàntic Hölderlin, en un dels seus darrers poemes, Elegia de Valvidrera, VIII, que forma part del seu últim llibre publicat, Passeig d’aniversari: “que el que, però, perdura / ho funden els poetes”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES