Artistes que mai van fer art

A 'Artistas sin obra', Jean-Yves Jouannais analitza personatges que al llarg de la història van influir en l'art, però no van crear cap obra
Artistas sin obra

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Qualsevol que vagi a algun dels grans museus del món s’adonarà que aquelles obres més conegudes estan completament envoltades de turistes, mentre que les que es troben al costat pràcticament passen ignorades. Em refereixo a la massificació d’ulls que cada dia s’aturen a La Gioconda de Da Vinci al Louvre, a El naixement de Venus de Botticelli als Uffizzi o al Guernica de Picasso al Reina Sofia, no pel valor artístic que cada visitant li dóna a cadascuna d’aquestes peces, sinó pel valor que històricament se’ls hi ha atorgat. En aquests casos, l’apreciació de l’art depèn de qüestions diverses que han convertit una cosa subjectiva en quelcom objectiu, gairebé inqüestionable. Per exemple, influeix que en els nostres llibres d’història de l’art de batxillerat es posi la foto d’una obra o una altra, que un autor de thrillers fantasiegi amb un misteri que envolta un retrat o que un crític en un moment donat digués que aquella peça era la representativa d’un moment històric concret.

En literatura passa més o menys el mateix. Si demanem a algú que ens digui una obra de Flaubert, el més probable és que, sense pensar-ho massa, ens respongui Madame Bovary. Si preguntem per Tolstoi, segurament la resposta serà Ana Karenina o Guerra i pau. I si parlem de Cervantes, a ningú se li ocorreria esmentar La Galatea abans que Don Quixot de la Manxa. Amb això no discuteixo que les obres més conegudes siguin les millors d’aquests autors, però sí val la pena qüestionar-se si les respostes es corresponen amb els gustos literaris de cada lector o simplement recorrem a aquesta cultura general que agents externs a nosaltres ens han inculcat a al llarg de la nostra vida. ¿Esmentem abans Romeu i Julieta o Hamlet de Shakespeare que Coriolà perquè hem llegit totes les seves obres i considerem que són el millor del dramaturg britànic o simplement ho fem de manera automàtica? No plantejo cap retret sobre tot això, que consti, sinó simplement em pregunto què fa que una obra sigui coneguda tot i no haver estat llegida per tots si no és per una qüestió de valoració personal de cada lector (o ciutadà no lector). La resposta seria aquests agents externs: la crítica al llarg dels anys, les adaptacions cinematogràfiques, la llista de lectures de batxillerat o fins i tot els manuals (i estudis) d’història de la literatura universal, que sempre han de deixar de banda tants títols.

Si la societat en què vivim fa que ens deixem seduir per aquesta cultura de masses que manté vives obres d’art com a simples icones i provoca que La calúmnia d’Apel·les de Botticelli passi desapercebuda al costat de La primavera als Uffizzi perquè sí, ¿s’imaginen el poc que li importa a la historiografia totes aquelles obres mai creades, aquells artistes que mai van materialitzar una obra o els escriptors que van preferir no escriure cap llibre? Aquesta pot ser una pregunta ridícula que deixa de ser-ho quan llegim el breu però estimulant assaig de Jean-Yves Jouannais, Artistas sin obra, que porta com suggerent subtítol I would prefer not to (la conegudíssima frase del Bartleby de Melville) i que publica l’ editorial Acantilado. En ell, l’autor ens anima a reflexionar sobre el que envolta el procés de creació, des de la voluntat de l’artista fins a l’apreciació de la seva obra per part del públic.

Ja en el primer capítol un parell de preguntes ens serveixen de pista per intuir el que el lector es trobarà: “¿Cuántos sueños, sistemas de pensamiento, intuiciones y frases realmente nuevas han escapado de la escritura? ¿Cuántas inteligencias han permanecido libres, dedicadas simplemente a nutrir y embellecer una vida, sin someterse jamás al servil proyecto de urdir una estrategia para producir o para obtener reconocimiento y publicidad?”. Dit d’una altra manera, ¿quanta ment brillant ha passat desapercebuda en la història pel fet de no haver deixat constància escrita de la seva existència? ¿És, llavors, més rellevant per a la història de la literatura (o l’art) una ment que ha materialitzat un projecte que aquella que simplement ho va imaginar o que, conscientment, va preferir prescindir de la necessitat de crear? ¿Deixen de ser artistes els que no van crear tot i haver influït decisivament en altres que sí que ho van fer? ¿Quina importància té llavors Sòcrates per la filosofia grega si va preferir no escriure res? ¿Per ventura no va influir en Plató? ¿No va ser una veu activa de l’època?

A tots aquests noms els defineix Jouannais com “constelación de creadores sin producción para los museos, de pensadores sin corpus, conjunto de estrellas que nunca se han permitido brillar”. I d’entre el que brilla en cada època, l’autor explica: “Lo que se muestra de la cultura de una época es ya el resultado de una selección, elitista, culta, bien pensante, entre las obras que han accedido a una cierta visibilidad. La punta ínfima de un iceberg. Multitud de producciones no salen a la luz”. És a dir, que una època no solament la constitueix el que s’ha creat en ella, sinó també (i sobretot) la raó per la que s’ha fet visible; el que s’ha ignorat no sembla que ajudi a afegir llum sobre una època o una corrent estètica. Però avisa més tard Jouannais citant el pintor i escultor Jean Dubuffet: “La idea occidental de que la cultura es una cuestión de libros, de cuadros y de monumentos es infantil”. Val la pena reconèixer que és difícil anomenar artista a algú que no ha produït una obra d’art, però no costa arribar a la conclusió que també seria injust apartar molts noms de la història de l’art (de la literatura, de la pintura…) si, tot i no havent creat, van tenir una incidència rellevant.

D’entre tots els homes i dones que podríem anomenar ‹‹artistes sense obra››, Jouannais cita a Jacques Vaché (1895-1919), un escriptor que no va escriure cap llibre, però les seves cartes durant la Primera Guerra Mundial a familiars i amics van ser publicades després de la seva mort. Entre aquests amics estava André Breton, que va reconèixer en Vaché l’autèntic iniciador del surrealisme (“Vaché és un surrealista a mi”). Félicien Marboeuf (1852-1924) és un altre d’aquests homes que no van escriure res (“el silencio fue la forma necesaria de su obra, su condición poética”) però va influir de manera decisiva en Marcel Proust, amb qui s’enviava cartes, en la seva obra A la recerca del temps perdut. Però Jouannais no només se centra en els que no van crear, sinó també en els qui ho van fer però tenien una visió radicalment diferent de l’art o bé una actitud creativa que els situaven en certa manera a contracorrent: Borges considerava que tot havia estat escrit i les seves aportacions no pretenien sumar sinó estalviar; Marcel Duchamp va utilitzar el reciclatge com a procés artístic, el ready made que reconvertia alguna cosa existent i en principi tan banal com un urinari en obra d’art (la creació de l’art no venia tant de la transformació del material sinó d’una mutació en la concepció de l’art i la seva naturalesa).

El llibre de Jouannais no és un assaig saberut sobre la creació artística i tampoc pretén catalogar cadascun dels casos que podrien encaixar en aquest volum (¿no serien dignes d’aparèixer aquí l’abans esmentat Sòcrates o J.D. Salinger, que es va allunyar de la creació tant com va poder després de l’èxit d’El vigilant en el camp de sègol?), sinó simplement reflexionar sobre la naturalesa de l’art, posar el tema sobre la taula i animar-nos a que ens fem preguntes, a què establim un diàleg amb ell a través d’aquest text . Els llibres no sempre han de donar-nos tota la feina feta, de vegades el millor d’un assaig és el pur estímul a pensar en allò sobre el que encara no havíem reflexionat. Com escriurien vostès la història de l’art?

 

_________

Si t’interessen aquests llibres, et poden interessar aquests altres:

Categories
ARTArtHumanitatsLLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • garth greenwell lo que te pertenece

    El desig en estat pur

      Salvador Rich. Barcelona De vegades ens sorprenem de sentir-nos atrets per una persona que respon a un model que és totalment diferent d’allò que ens han inculcat, de...
  • Tristany anna monreal

    Una felicitat fràgil

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Anna Monreal (Barcelona, 1976) s’endinsa profundament en la ment masculina per escriure la seva segona obra, Tristany (Empúries), la qual va ser guanyadora del Premi Just...
  • El día que Selma soñó con un okapi

    L’absurditat de la mort en la mirada d’un ocapi

      Patricia Tena. Barcelona Mariana Leky (Colònia, 1973) estudia les relacions humanes a través dels habitants de la petita comunitat de Westerwald a la seva novel·la El día que...
  • El_somni_del_taxidermista_001 (1)
    ART

    El taxidermista òrfic: un dibuix de Javier Garcés a Banyoles

      Miquel Aures. Banyoles  Arran de la necessitat de l’artista de trobar un model de l’ocell que havia de dibuixar per a il·lustrar una publicació, Javier Garcés, que sempre treballa...