Naufragi a l”Océano mar’

Ivan Padilla adapta la novel·la d'Alessandro Baricco al Teatre Gaudí Barcelona
Fotografia de Francesc Meseguer

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Océano mar, la versió teatral de la novel·la de l’escriptor italià Alessandro Baricco, torna al Teatre Gaudí Barcelona gairebé un any després de la seva estrena. L’obra ens situa en una fonda remota en la riba d’un oceà on coincideixen un home amb desig de venjança, una pintora que intenta retratar sense èxit el mar, un professor que escriu cartes a la seva estimada, una noia plena de temors i una dona que espera el seu amant. Tots ells viuen amb una poderosa compenetració amb el mar, i de fet és des de l’oceà d’on esperan rebre respostes o almenys on dirigieixen les seves mirades perdudes.

Que una obra de teatre (o una pel·lícula) estigui basada en una novel·la, no significa que haguem de fer comparacions. L’objectiu no hauria de ser mai comprovar si l’adaptació està a l’alçada de l’original, sinó gaudir d’un espectacle amb caràcter propi, autònom, que funciona per sí sol encara que no contingui tot l’esperit de la novel·la. En el cas d’Océano mar s’ha de dir, a més, que és una història difícil de portar al teatre, sobretot si ho fem en un escenari petit i amb poc pressupost. Es pot fer, però necessariament s’ha de sacrificar molta teca del llibre o bé, és clar, s’ha de tenir molt de talent per a què els espectadors captin, sense gaires recursos, la sensació d’immensitat de la novel·la, el seu aclaparador simbolisme i el suggerent món interior de cadascun dels personatges.

En el cas d’aquesta versió d’Ivan Padilla que podem tornar a veure al Teatre Gaudí Barcelona, el resultat és més aviat una reducció de la novel·la de Baricco. És a dir, s’han simplificat les històries que es creuen en el text de l’autor italià i el seu meravellós simbolisme pràcticament es limita al personatge de la pintora quan intenta captar els ulls del mar. Val la pena esmentar això perquè si l’espectador és un lector enamorat de Baricco (ja sigui d’Océano mar o de qualsevol de les altres novel·les seves) segurament acabarà força decebut.

Ara bé, com dèiem, l’obra de teatre s’ha de valorar per sí sola i no jutgar-la per allò que l’adaptació s’ha deixat pel camí. Per començar, haig de dir que aquesta versió en castellà perd molt, bàsicament perquè a alguns dels actors se’ls hi nota que van una mica més forçats que si ho fessin en català. En qualsevol cas, de les interpretacions és d’on ve un dels problemes més greus d’aquesta obra. Ja de començament, quan parlen Ivan Padilla (que també fa d’actor) i Dani Ledesma, es percep una recitació ràpida i atropellada del text, sense dramatúrgia, com si estiguessin fent un exercici de memorització a casa seva. Més o menys això és el que li passa també a Ramon Bonvehí (que encarna al professor que escriu cartes a la seva estimada i mira de trobar el punt on acaba el mar): el seu personatge, que podria ser d’una riquesa atordidora (com, de fet, ho és a la novel·la de Baricco), a estones sembla haver estat pensat per a Muchachada Nui. Realment és necessari que el personatge es comporti de manera gairebé infantil? Penso en les seves expressions facials, en la manera com seu o com llegeix les cartes que escriu. És fa difícil creure-hi perquè el personatge demana un altre tipus de caracterització.

Aquest és exactament el problema de la pintora, que interpreta Bàrbara Roig. Per què ha de posar aquella cara de gos enrabiat que no l’hi escau al personatge cada cop que creua l’escenari o es posa a mirar el mar? I, ja de pas, em pregunto: quin és el sentit de què es posi a menjar-se una poma i fer que el soroll de les seves queixalades acompanyi el diàleg d’altres actors? Al final veig una acumulació estranya de personatges que fan accions estranyes. Alguns dels girs del final de l’obra no s’acaben d’entendre gaire i, en general, percebo que la causa de tot plegat està en la concepció i configuració de l’obra i dels personatges. Com si el text, els personatges i els actors no anessin en la mateixa direcció.

 

_________

Océano mar / Teatre Gaudí Barcelona (c/ Sant Antoni Maria Claret, 120) / Text d’Alessandro Baricco / Adaptació d’Ivan Padilla / Fins el 28 de maig / 20 euros / www.teatregaudibarcelona.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES