L’extrema utilitat de l’inútil

Nuccio Ordine reflexiona sobre la utilitat dels sabers que tenen un valor aliè a qualsevol utilitarisme
Jordi Bayod ha fet la traducció al català i castellà

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Ens els temps que corren són imprescindibles veus com la del professor Nuccio Ordine que ens recordin La utilitat de l’inútil, títol del seu Manifest publicat per Quaderns Crema. El propòsit del seu manifest, com explica en la introducció, és reflexionar sobre la utilitat de tots aquells sabers que tenen un valor aliè a qualsevol finalitat utilitarista i que, en canvi, de manera desinteressada reporten uns enormes beneficis al desenvolupament de l’esperit humà i, per extensió, a la societat.

Desgraciadament, el món actual es regeix més que mai per la lògica perversa del benefici material immediat, per uns criteris econòmics que ens porten a un empobriment dràstic de la immensa majoria de la població en l’aspecte material però també de la cultura, les humanitats, l’art i totes aquelles disciplines humanístiques, fins al punt que fins i tot la recerca científica es veu amenaçada. Un malèvol mecanisme econòmic instal·lat en la societat, l’educaciò i la universitat que, com molt bé diu el professor Ordine, “ha donat vida a un monstre, sense pàtria i sense pietat, que acabarà negant també a les futures generacions qualsevol forma d’esperança”.

Cal pensar que encara que ho sembli, un període de crisi econòmica de cap manera no justifica l’injustificable, ni tot pot estar permès i sotmès a les lleis del mercat. La utilitat de l’inútil ens convida a reflexionar en profunditat sobre l’autèntic significat del mot útil, sobre la importància vital del saber, perquè la cultura és una barrera contra la omnipotència del diner, contra la manipulació, i avui dia ens resulta més indispensable que mai.  Als poders fàctics no els interessa la cultura perquè mantenir els individus en la ignorància és el que els resulta més rendible per poder-los manipular. El saber és l’antídot contra la barbàrie, i aquest no s’adquirex amb altra cosa que amb un esforç personal guiat per la curiosistat, l’afany de coneixement i la passió; la seva utilitat és incalculable perquè ens situa en el centre d’allò que realment té valor: “només és útil allò que ens ajuda a ser millors”.

Quant al manifest en qüestió, Nuccio Ordine divideix el seu assaig en tres parts. Així, dedica la primera l'”útil inutilitat de la literatura”; la segona, al desastres que ha produït l’utilitarisme en el camp de l’ensenyament, la recera i la cultura; i reserva la tercera part a reflexionar sobre la condició de la dignitat humana. Com a complement, en apèndix inclou l’assaig breu del pedagog nord-americà Abraham Flexner, “La utilititat dels coneixements inútils” (1939), traduït per primer cop al català.  Cal fer esment de l’aparell bibliogràfic que constitueix una guia excepcional per a qui vulgui aprofundir en l’estudi del tema o senzillament llegir o rellegir obres que constitueixen bona part del cànon de la cultura occidental.

“Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art”, Eugéne Ionesco

La lectura de l’assaig resulta del tot gratificant per la llum que ens aporten les seves reflexions, per l’estil àgil i apassionat, i per l’autèntica antologia de delicioses citacions d’autors amb què il·lustra el fil del seu discurs, i que ens recorden a cada moment com som nans a espatlles de gegants. En la primera part, les idees de Dante i Petrarca, les utopies del Renaixement: More, Campanella i Francis Bacon, conviuen en diàleg tant amb Plató, Aristòtil i Kant com amb Stevenson, Shakespeare, Leopardi, Víctor Hugo, Baudelaire, Lorca, Cervantes, Dickens o Italo Calvino. Precisament d’Italo Calvino destaca la seva tasca per aplanar camí en les relacions entre literatura i ciència, les quals són objecte de reflexió en la segona part del manifest.

“No tinc cap talent especial. Només sóc apassionadament curiós”, Albert Einstein

Amb l’encapçalament d’aquest epígraf obre la segona part de l’assaig, “La Universitat-Empresa i els estudiants-clients”, que dedica a posar de manifest l’estat actual de l’ensenyament universitari i els efectes catàstrofics que la lògica del benefici ha tingut, i té, en el món de l’ensenyament, on l’Estat ha aplicat les tisores sense contemplacions, i la pressió social i de les autoritats per emmascarar els índex de fracàs ha portat a una davallada alarmant del nivell d’exigència acadèmica, per no parlar del retrocés de les humanitats en els plans d’estudi. Ordine no s’està de denunciar que instituts de secundària i universitats s’han vist empesos a transformar-se gairebé en empreses a la recerca de clients a qui cal acontentar; i com el professorat s’ha hagut de transformar en buròcrates més al servei de la “gestió comercial” que a la recerca infatigable i a la transmissió del saber. En aquest sentit, resulta molt interessant el discurs que Víctor Hugo pronuncià el 1848 a l’Assamblea constituent alertant de l’error de retallar el finançament en matèria de cultura i d’enseyament, entre d’altres coses perquè financerament no és significatiu comparat amb altres partides i resulta desastrós de cara al futur.

En contra de la “concepció comercial” del saber, reafirma la importància vital del saber en si mateix i declara nociva la contraposició entre sabers humanístics i sabers científics. Tot i que aquests darrers gaudeixen d’un suposat major prestigi també han vist dràsticament retallats els presupostos dedicats a la investigació que s’orienta primordialment a un resultats pràctics, obidant que treballs científics considerats aparentment inútils o guiats purament per un esperit investigador desinteressat han estat posteriorment de gran utilitat. Conclou que el coneixement és una riquesa que es pot transmetre sense empobrir-se, ben al contrari, quan es transmet ens enriqueix, i que “sabotejar la cultura i l’ensenyament significa sabotejar el futur de la humanitat”.

“És el fet de gaudir, no el de posseir, allò que ens fa feliços”, Montaigne

Aquest epígraf ens condueix a la part final de l’assaig, dedicada a dignitat: “Posseir mata: “Dignitas hominis”, amor i veritat”. En aquest apartat, la veu del clàssics, present al llarg del manifest, pren especial relleu per definir el concepte de dignitat humana. L’autor ens alerta del perill de creure’s en possessió de la veritat: “creure que es posseix l’única i sola veritat significa sentir-se amb el deure d’imposar-la. […] El dogmatisme produeix intol·lerància”, sàvies paraules que ens encoratgen a cercar humilment en la cultura i en llibertat els fragments de veritat dispersa que el saber conté.

Les paraules del propi professor Nuccio Ordine són la millor conclusió d’una llicó magistral, de lectura tan apassionant con indispensable, no cal dir-ho, sobretot en aquests temps que ens toquen de viure: “En l’hivern de la consciència en què vivim, correspon cada vegada més als sabers humanístics i a la recerca científica lliure de qualsevol utilitarisme, a tots aquests luxes considerats inútils, la tasca d’alimentar l’esperança, de transformar la seva inutilitat en un utilíssim instrument d’oposició contra la barbàrie del present”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HumanitatsLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES