Un retrat personal i familiar de la Istanbul del segle XX

'Estambul era un cuento' retrata una família jueva instal·lada a Turquia des del final de la I Guerra Mundial

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Mario Levi (Istanbul, 1957) està considerat un dels millors autors turcs actuals. Estambul era un cuento (Galaxia Gutenberg és el seu primer llibre traduït al castellà (la traducció l’ha fet Pablo Moreno) i ha estat considerat fins ara com la seva millor obra, encara que ens ha arribat catorze anys després de la seva publicació. Levi descendeix de jueus espanyols, expulsats i instal·lats en l’Imperi Otomà des del segle XV. L’autor considera el castellà una de les seves llengües familiars, al costat del francès, el turc i l’hebreu, ja que el va aprendre a través de la seva àvia, que conservava el ladí antic.

Estambul era un cuento és una novel·la molt extensa per la qual desfilen els membres d’una família jueva instal·lada a Istanbul, com la de l’autor, a través de diverses generacions, des del final de la Primera Guerra Mundial fins a la dècada dels 80. No obstant això no es tracta d’una nissaga convencional, Levi recull com notes disperses aspectes de la memòria familiar, relats, suposicions, confessions i anècdotes diverses sobre més de quaranta personatges que apareixen i desapareixen. En el relat es barregen pensaments personals, hipòtesis sobre el que va poder succeir o el que van poder sentir els protagonistes d’aquesta narració coral.

Encara que el títol resulta molt adequat al contingut, ja que els personatges de vegades es transformen en mites i arquetips amb història pròpia i la ciutat té un pes específic en les seves vides, no es troben en el llibre descripcions de llocs i paisatges, no és tampoc un llibre sobre Istanbul en el sentit més recurrent que converteix determinades ciutats en matèria novel·lesca.

Sembla que el narrador, convertit en el protagonista principal de les seves reflexions, intenta més que res reconèixer la seva pròpia identitat en la d’aquests avantpassats, parents i amics diversos, entrellaçats entre si i representants d’una geografia multicultural, integradora però no exempta de conflictes vitals i familiars profunds. No és una novel·la per llegir amb presses, agradarà als que gaudeixen amb autors com Proust o Magris, encara que l’escriptor tingui un estil molt personal i diferent al d’aquests grans noms. El pas del temps és també un protagonista important en la història, els costums canvien, un aire de nostàlgia poètica impregna el record literari de totes aquestes gents. Un llibre diferent i original, adequat per a lectors ambiciosos i pacients.

 
_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...