Tres generacions d’una família que mostren l’evolució de Xina

'El pequeño guardia rojo’ són les memòries de Wenguang Huang, on parla de lluita, supervivència, somnis i sacrificis a la Xina del segle XX
el pequeño guardia rojo wenghuang huang

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Fa tot just uns mesos vaig tenir l’oportunitat de visitar Pequín. Uns amics europeus que resideixen allà em deien, en to irònic encara que no tant, que quan al despertar treien el cap per la finestra, tenien la sensació que la ciutat no era la mateixa que la del dia anterior. I és que el gegant asiàtic està canviant a una velocitat de vertigen: la classe mitjana segueix creixent mentre augmenten les opcions de consum, els nous rics es disparen, la construcció -tant com la necessitat de vendre’s com una atractiva destinació turística- està canviant la cara de les ciutats -de vegades sense massa coherència-, i les fàbriques -produint al ritme d’una demanda descontrolada- emergeixen sense que la contaminació sembli una preocupació. Un pot veure als carrers luxosos vehicles al costat de bicicletes rovellades amb remolcs o centres comercials al costat de velles cases que encara han de compartir el bany amb els seus veïns.

No obstant això, encara que els xinesos es deixin estimar pel progrés, els canvis i el consum, no renuncien a les seves arrels ni a les seves conviccions. Aquest és, a grans trets, l’univers que l’escriptor Wenguang Huang (Xi’an, 1965) reflecteix a El pequeño guardia rojo (Libros del Asteroide amb traducció de Juan Castilla), només que no parla de la Xina dels últims anys, sinó de la que ell va viure quan era jove, des de nen fins que va marxar als Estats Units amb vint anys. La Xina de la Revolució Cultural i la que va arribar després, la que va suposar una obertura al món gràcies al turisme i a la seducció del capitalisme.

El relat, escrit en primera persona, arrenca quan el petit Wenguang ha de conviure amb el taüt que servirà per enterrar la seva àvia. Ella encara està viva, però la tradició diu que tenir el taüt a prop pot fer que la mort es demori. A la Xina de Mao, tan contrària a les tradicions i al confucianisme, els funerals estan prohibits i la llei diu que qualsevol cadàver ha de ser incinerat. El pare de Wenguang, però, vol complir amb el desig de la mare, encara que suposi un risc per a ell -que és membre del partit comunista- i per a la seva família.

Les tres generacions que conviuen a la casa dels Huang -Wenguang i els seus germans, els seus pares, i la seva àvia- reflecteixen aquesta Xina impredictible, canviant i tremenda. L’àvia no vol sentir a parlar de res que suposi esborrar les tradicions i el passat; el sacrificat pare de Wenguang és un defensor del partit i de la seva política radical, encara que més per idealisme, ingenuïtat i cert temor que per convicció, i els fills -especialment el protagonista- són la imatge de la diversitat de la Xina moderna (un persegueix l’enriquiment econòmic, un altre el creixement personal i una altra prefereix seguir amb les tradicions i conformar-se amb construir una família i ser feliç a la seva manera).

El pequeño guardia rojo és un magnífic testimoni que ens ajuda a comprendre la Xina d’ara i ens permet realitzar un viatge per la Revolució Cultural i les seves utopies mostrant-nos els xocs entre la sensibilitat confuciana i la comunista. A més, és estimulant com l’autor ens explica el rentat de cara que va experimentar el país (i que encara experimenta) per obrir-se al turisme (de fet, algunes zones històriques s’han reconstruït fins a convertir-se més aviat en parcs temàtics). No estem només davant d’unes memòries personals: ens parla de lluita, supervivència, somnis i sacrificis de tota una família per trobar el seu lloc en el temps i l’espai que els ha tocat viure.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESMemòries
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES