En la mort d’Agustí Vehí

L'autor de Figueres ens deixa als 54 anys a causa d'una malaltia

 

Sebastià Bennasar. Barcelona / @sbennassar

Sempre que em demanen quina és la millor novel·la negra publicada en català entre el 2000 i el 2010 la gent es pensa que em posa en un debat irresoluble. Pocs saben que la resposta és de les més senzilles: Ginesta pels morts, publicada per Mare Nostrum, una editorial nord-catalana que edita normalment en català. La novel·la va ser escrita per Agustí Vehí, que per a mi ha estat el gran renovador del gènere negre en català en els últims anys. Agustí ha mort als 54 anys.

El 2009 aquest policia local de Figueres -era subinspector- i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (era doctor en història) va guanyar el premi Ferran Canyameres de novel·la, amb Abans del silenci (Pagès Editors). En aquesta obra ja s’intuïen alguns dels trets essencials de l’obra de Vehí: la passió per la història d’una banda; la magnífica construcció i elaboració dels personatges; i la seva capacitat fascinant per recrear les escenes de les novel·les.

Vaig llegir la novel·la gràcies a la recomanació de l’Àlex Martín, i la vaig ressenyar per al Diari de Balears. Poc després vaig rebre un correu d’agraïment i acabàrem dinant a casa seva una mica després. A la tornada amb el tren des de Figueres vaig saber que havia tengut la sort de conèixer un gran escriptor -vaig començar a llegir Ginesta pels morts i ho constatava- però sobretot vaig saber que havia guanyat uns amics, l’Agustí i la Marie.

Ginesta pels morts té com a subtítol “un blues empordanès” i en aquest llibre l’Agustí fa una cosa capital: incorporar l’Empordà als escenaris de novel·la negra. Aquesta comarca, la més literària de les nostrades, havia estat treballada des de la poesia, el memorialisme, la narrativa breu, la novel·la, però no íntegrament des de la novel·la negra. I Vehí va aconseguir crear empordaneïtat, va fer una contribució de primer ordre a la literatura del país, i va retre homenatge a les forces de seguretat nostrades: els Mossos d’Esquadra.

El blues és sempre una cançó trista. I tristes i agredolces són les altres dues novel·les de Vehí: Quan la nit mata el dia (La Negra, premi Crims de Tinta) i Torn de nit (Alrevés, a la col·lecció Crims.Cat), malgrat que la darrera s’emmascari com a vodevil. Possiblement sigui la novel·la més realista sobre els nostres cossos policíacs. Quan la nit mata el dia és un llibre fantàstic. Poques vegades s’havia explicat la postguerra a comarques -ara en diuen al territori, aprofitant els eufemismes- com en aquest llibre.

Vehí ens ha deixat només quatre novel·les -i una inèdita, de moment, però acabada- però ha ajudat a construir un país a través de la novel·la negra: història, identitat, memòria, compromís. Tot apareix als llibres d’aquest home bo, que ens ha ensenyat a estimar el nostre país a través de les paraules.

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...