L’ésser humà davant dels seus límits

'La marca del meridiano' és la setena entrega de la saga de Lorenzo Silva protagonitzada per Bevilaqua i Chamorro

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El Premi Planeta és un guardó bàsicament mediàtic que genera polèmica, fins i tot rebuig per part de determinats sectors. És freqüent que molts dels llibres premiats decebin al llegir-los, encara que vinguin acompanyats d’una promoció titànica i es venguin molt bé. Prestigiar el premi, més enllà del tema comercial, requereix comptar de tant en tant amb autors reconeguts, de qualitat indiscutible pel que es refereix al valor literari de la seva obra i a la seva trajectòria personal i professional.

Tot i les reticències que provoqui acostar-se de forma més o menys desacomplexada a un d’aquests premis, el cas de Lorenzo Silva, tot i haver estat premiat, crec que és diferent perquè l’escriptor és algú d’honradesa reconeguda, que cau bé a tot el món i que manté una digníssima trajectòria professional. L’autor mai decep i amb aquesta seguretat ens podem acostar a aquesta última entrega de la sèrie sobre la coneguda parella de guàrdia civils, Bevilaqua i Chamorro. La marca del meridiano és una bona novel·la però no la millor de la sèrie. En ella retrobem el millor Silva, aquest esperit seu conciliador i reivindicatiu d’aspectes socials avui políticament incorrectes de recordar, com els mateixos mèrits històrics d’una institució tan maltractada mediàticament com la Guàrdia Civil. També és interessant i alliçonadora la seva visió sobre Catalunya, Silva ens coneix molt bé i coneix també molt bé els tòpics vigents a banda i banda d’aquesta marca del meridià.

No m’ha acabat de convèncer, però, la resolució de la història, amb un recurs al passat poc convincent i un final una mica esmorteït. Tampoc la progressió que requereix una novel·la de misteri per mantenir i augmentar l’interès m’ha semblat del tot aconseguida. Són defectes molt habituals en aquests llibres de gènere, es desperten expectatives que al final no es compleixen del tot. Admeto que això em passa amb un gran nombre de llibres de gènere, de PD James, de Mankell i d’altres autors d’èxit, a molts dels quals Silva els dóna cent voltes. Si el llibre està ben escrit, com és el cas, fins i tot aquest argument una mica convencional i no del tot rodó és el de menys. I és que Silva és molt més que un autor de novel·les de misteri, és un escriptor que té cura a fons de l’estil, la puntuació, el vocabulari, que utilitza de forma atenta les referències culturals, un home del present amb les seves idees pròpies que no dubta a introduir en boca dels seus protagonistes quan cal.

Hi ha un factor de l’autor que em resulta molt interessant en els temps actuals, el valor que dóna a l’honestedat, a l’honradesa i a la modèstia sobretot. No tot és corrupció, es pot ser policia honest, amable, conciliador, cooperador amb altres cossos semblants. Les grans corrupteles dels de dalt no justifiquen que els de baix no actuin amb ètica. Aquests valors poden semblar passats de moda en ocasions, però conservar-los és l’única manera de sobreviure amb dignitat. Els cossos policials no són un grup uniforme de persones sàdiques i sense escrúpols. És més, sovint pateixen els avatars de la política partidista del nostre temps i són víctimes propiciatòries, que reben per tot arreu. En ells hi ha de tot, com en els hospitals o les escoles. Fins i tot la ideologia pròpia té sovint poc a veure amb l’actuació més o menys moral. Silva fa, potser sense proposar-s’ho, en els seus llibres, un elogi de la bondat que és d’agrair. I no oblida tampoc el factor humà dels més dolents. Lorenzo Silva és actualment un dels millors autors en llengua castellana tot i que encara certs cercles elitistes no ho vulguin admetre, com sol passar sovint en aquest món eteri de la intel·lectualitat suposadament de prestigi.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...