La mort de la mare

A 'Res no s'oposa a la nit', de Delphine de Vigan, una dona decideix reconstruir la vida de la seva mare quan aquesta es mor
Delphine de Vigan res no s'oposa a la nit

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Delphine de Vigan és una novel·lista francesa, nascuda el 1966. Aquesta novel·la ha aconseguit un gran èxit de vendes, premis i crítiques excel·lents, dins i fora del seu país. En castellà (Anagrama, amb traducció de Juan Carlos Durán) i català (Edicions 62, amb traducció d’Oriol Sánchez) també ha tingut bona acollida, cosa que no resulta estrany ja que es tracta d’un llibre fascinant per molts motius. En primer lloc està molt ben escrit, provoca ganes d’accedir a l’original francès, cosa que en els nostres temps no és freqüent. L’autora aconsegueix intrigar, crear una atmosfera plena de pantalles que es van desvetllant de manera gradual, utilitza un gran nombre de recursos literaris pròxims als de la novel·la de misteri però al mateix temps té cura de forma magistral la redacció, l’estil. És un llibre que no deixa indiferent.

I no obstant això la seva lectura, altament recomanable, produeix també un sentiment d’incomoditat. No és aquesta autora l’única que ha fet de la seva vida matèria literària, precisament és bastant comú confessar-se, escriure sobre pares, marits, germans, amants, fills. Alguns escriptors dissimulen d’alguna manera les referències però De Vigan no ho fa. Escriu de forma oberta sobre la seva mare, sobre la família de la seva mare, sobre ella mateixa i precisament els seus intel·ligents recursos literaris inquieten. ¿Es pot dir tot i sempre? Tenim sovint, durant la lectura, la sensació d’entrar a casa del veí, en l’ànima d’altres persones. L’autora no pretén jutjar, o potser si. Busca explicacions al dolor, a les relacions familiars destructives, als problemes mentals que poden tenir causes genètiques agreujades pel context proper, per aquesta vida que de vegades mata abans d’hora.

De Vigan, però, no ens ho diu tot. Sorprèn el poc interès que suscita la persona del seu propi pare, dels amants d’aquesta mare incapaç de recompondre la seva vida, de superar les seves males experiències però que també, des de l’inici de la seva vida, mostra una certa i estranya singularitat preocupant. És un llibre que es presta a comentaris, a debat. L’autora ens explica la seva veritat, una veritat que ha recompost a força de testimonis familiars, de documents, de fotografies i pel·lícules. No obstant això tots aquests testimonis són ombres poc definides. Explica el que pot, el que interpreta, el que sap i el que suposa.

Opino, com altres crítics que han escrit sobre aquest llibre inclassificable i bonic, que la història mereixeria una crítica apassionadament positiva si l’autora hagués estat més discreta, si hagués elaborat els seus materials amb més pudor. Fins i tot la fotografia de la coberta ens mostra a aquesta víctima de la vida, fascinant com tota la novel·la, com la seva protagonista. Algú que ja de petita cridava l’atenció, un d’aquests éssers que brillen amb llum pròpia per la seva bellesa, pel seu carisma, però la llum dels quals no és capaç d’il·luminar la seva pròpia penombra. Pel llibre creuen fets tràgics que es repeteixen, abusos, suïcidis. El suïcidi és encara un tabú important, però quan és evident no es pot dissimular, cal admetre-ho i intentar entendre-ho, superar-lo. A vegades jo havia sentit comentar sobre personatges difícils, coneguts, parents, que algú no és bo ni per a ell mateix. És el cas d’aquesta dona perduda, incapaç de defensar a les seves pròpies filles d’ella mateixa. L’escriptora poques vegades l’anomena mare. En general es refereix a ella amb el seu nom de pila, Lucile.

És aquest un llibre desconcertant i de forma paradoxal, absolutament recomanable com a literatura pura i dura, descarnada i poètica a la vegada. Tot i així, aviso, és d’aquells llibres que quan es tanquen ens deixen al cor una profunda tristesa, una impressió duradora i inquietant, un rastre de desesperança. En el fons és impotència davant les realitats contra les quals és difícil lluitar, un pot defensar-se d’enemics exteriors però la família ens condiciona, ens protegeix, ens aclapara, de vegades ens destrueix. Tampoc els problemes mentals greus tenen encara explicació i molt menys, solució. Fins i tot amb els seus canvis actuals la família és encara molt important en les nostres vides. I en la literatura, que forma part de les nostres vides.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...