‘La inundació’, la darrera novel·la d’Olga Xirinacs

Una escriptora, Maria Romana, deixa la ciutat per anar al poble on té la seva casa pairal
Olga Xirinacs La inundacio

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és una escriptora de llarga trajectòria, amb un gran prestigi que no ha assolit, segons la meva opinió i la d’un bon grup de lletraferits poc escoltats, el reconeixement que mereix. Xirinacs ha guanyat tots els premis de prestigi del país, ha escrit contes, novel·les, poesies, articles. En canvi, recordo com fa bastants anys Maria Àngels Anglada i ella ja es planyien de la manca de difusió de la seva obra. Anglada ha estat gairebé més reconeguda després de morir que no pas abans i ha quedat vinculada a l’Empordà de la mateixa manera que Xirinacs és de vegades etiquetada com a escriptora tarragonina.

Aquesta mena de referències territorials són restrictives i injustes però em pregunto si sense aquests reconeixements locals no en tindríem, encara, menys notícies i menys edicions. El nostre és un país petit on els canals de difusió s’han restringit molt per als autors catalans no mediàtics. A més, com la mateixa Olga Xirinacs ha manifestat en moltes ocasions, existeix el problema de les traduccions, avui tan mesquines i condicionades a èxits prefabricats i promocions interessades dels grans grups editorials.

El seu darrer llibre de narrativa publicat ha estat La inundació (Cossetània, 2012). Una escriptora, Maria Romana, deixa la ciutat per anar al poble on té la casa pairal i on es manté un estil de vida a l’antiga, amb un servei fidel i un entorn tradicional, tot i que també sacsejat pels canvis socials. En aquest llibre hi trobem molt del pensament de l’autora sobre el món literari, reflectit en els pensaments i valoracions que fa la protagonista sobre l’estat de la qüestió, la manca d’exigència, les servituds del mercat, el consum cultural. Hi ha, doncs, un important component autobiogràfic o, més aviat, l’oportunitat de posar en boca d’un personatge imaginari les opinions, decepcions, crítiques  i greuges de l’escriptora real.

Més enllà d’aquestes opinions, gran part de les quals comparteixo, hi ha també al llibre gairebé tot el món Xirinacs, un gust pels detalls i les descripcions, un munt de referències culturals diverses sobre temes com ara els llibres o la música però també sobre aspectes gastronòmics, paisatgístics, decoratius i fins i tot del món dels mitjans audiovisuals actuals. No és un llibre d’acció, la vida de la protagonista  ens hi és tot just esbossada, endevinem més que constatem els motius de les seves enyorances, lligades al pas del temps, a la inevitable vellesa que es resisteix a iniciar-se, tot plegat construït amb una veu narrativa que pren formes diverses, polièdriques i que en més d’un moment evoca una de les dèries literàries de Xirinacs, Virgina Woolf, qui, com és sabut, va morir ofegada i per voluntat pròpia.

L’aigua, purificadora com el foc, serà l’encarregada d’arrossegar el món de la protagonista, en un final abrupte, que el títol del llibre ja ens anuncia. L’aigua és en el món mediterrani, imprevisible. L’aigua no té aturador, un vell refrany fa el foc té amo, que l’aigua no. Aquesta novel·la és més aviat una experiència literària que no pas una historieta per passar l’estona, com tantes que ens n’arriben un dia sí i un altre també, amb les seves intrigues imprescindibles i tòpiques.

La lentitud de molts dels seus moments s’accelera al final després d’haver-nos passejat per un munt de detalls gairebé preciosistes, d’un entorn viscontià, artísticament decadent, com he llegit en algun altre comentari sobre el llibre. La novel·la pot semblar una mica desconcertant als qui no coneixen l’obra de l’escriptora, que conforma un tot coherent i d’un gruix ben ambiciós. Als seguidors de la trajectòria de l’escriptora no cal dir que els agradarà i que fins i tot el trobaran breu. Esperem que Olga Xirinacs, malgrat les mesquineses i condicionants amb els qual ensopega la publicació i difusió de llibres de qualitat, avui, expressats de forma apassionada a través de Maria Romana,  continuï escrivint i publicant, per a gaudi dels lectors exigents i dels seguidors de la seva literatura.

Categories
LLIBRES
2 Comentaris en aquesta entrada.
  • Olga Xirinacs
    27 Novembre 2012 at 21:47
    Deixa una resposta

    Moltíssimes gràcies, Júlia. Ets un excel·lent suport a l’escriptora que es reflecteix en aquesta novel·la, tan meva, com molt bé has sabut apreciar. Agraeixo de tot cor la bona voluntat i la saviesa que t’han portat primer a llegir, després a interpretar i finalment a escriure la ressenya d’aquest llibre.
    Que la teva feina sigui reconeguda i continuïs escrivint, Júlia, bona escriptora i col·lega.
    Olga

  • Júlia
    28 Novembre 2012 at 16:42
    Deixa una resposta

    Gràcies a tu, Olga, per continuar escrivint.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES

    • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

      Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

        Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
    • Moonglow Michael Chabon

      Memòria i ficció

        Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
    • el monjo del mont koya izumi kyoka

      El bosc fantàstic de Kyōka

        Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
    • john updike la granja

      Una mare castradora

        Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...