Carmen Amoraga: “He volgut agrair als que es van sacrificar per deixar un món millor”

Amb 'El rayo dormido' l'autora ret homenatge als oblidats de la Guerra Civil i als que cada dia lluiten per sobreviure en el segle XXI
carmen amoraga
L'autora a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona / Foto de Manel Haro

A l’escriptora valenciana Carmen Amoraga (Picanya, 1969) no li agrada conformar-se. Després de ser finalista del Premi Nadal el 2007 amb Algo tan parecido al amor i finalista del Premi Planeta el 2010 amb El tiempo mientras tanto, ara publica El rayo dormido (Destino), una ambiciosa novel·la amb la que ret homenatge als oblidats de la Guerra Civil i als que cada dia lluiten per sobreviure en el segle XXI, víctimes de la crisi o dels seus propis fantasmes. La protagonista, Natalia Soler, és una jove periodista a l’atur que ha guanyat una beca d’investigació que la permetrà conèixer la vida de dos veïns del poble que van representar dos bàndols enfrontats en la Guerra Civil: un és un republicà que va lluitar a França per alliberar el país dels alemanys; l’altre, un mossèn que va morir assassinat sote circumstàncies poc clares.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vostè deia que El tiempo mientras tanto li havia servit per replantejar-se la relació amb els seus pares, per veure’ls com a persones i no només com a pares. Per a què li ha servit El rayo dormido?

Per sentir-me una mica millor persona. Al principi, no era aquesta la novel·la que jo volia escriure; quan me la vaig plantejar, el que volia era centrar la història en el retrobament virtual de Carmen i Natalia, dues amigues que es van distanciar per alguna cosa que cadascuna va interpretar a la seva manera i que va fer que cadascuna d’elles visqués la vida de manera diferent. I volia escriure sobre la crisi, sobre com afecta especialment al periodisme i als periodistes, i com la societat no és conscient de fins a quin punt estar mal informada o desinformada repercuteix en el dia a dia… Però un dia li vaig dedicar més temps a parlar amb una persona gran, a la qual conec de tota la vida, i em va parlar de la Nueve, em va explicar que havia treballat amb el Che Guevara, em va dir coses que jo havia de saber i no sabia…

I això li va fer replantejar la seva novel·la…

Sí, a part de canviar-me tota la novel·la, em va fer voler donar les gràcies a totes aquelles persones anònimes, desconegudes, que mai han vist el seu nom en un llibre d’història, que des d’un bàndol o des de l’altre, van fer un gran sacrifici pensant que el món seria un lloc millor. Al marge de la ideologia de cadascú, i jo per descomptat tinc molt clara quina és la meva, hem de reconèixer que ho ha estat. El meu món ha estat millor que el dels meus pares i infinitament millor que el dels meus avis, i cap dels drets dels que jo gaudeixo i ells no són un regal, sinó el fruit d’un esforç, d’una lluita i de moltes renúncies. D’aquí que hi hagi dos personatges en principi tan antagònics com Antonio Almenar i José Emilio Almenar, un republicà i un capellà, en la Guerra Civil.

Els protagonistes de la novel·la…

Antonio, després de la guerra, creua la frontera a França i després d’estar en camps de concentració acaba a la Legió Francesa, d’aquí a l’Exèrcit de la França Lliure de De Gaulle i d’aquí, a La Nueve. Per què vaig voler explicar-ho? Perquè la persona en la qual m’he inspirat per crear el personatge d’Antonio, un amic de la meva família, em va parlar d’ella i no tenia ni idea del que m’estava explicant. Em va semblar tan increïble no saber res, tan terrible… que vaig pensar que l’únic que jo podia fer era que la meva novel·la parlés d’aquesta gent, d’aquests herois, d’aquests 150 republicans espanyols que van ser fonamentals en les tropes aliades, els primers a alliberar París dels nazis, els militars més temeraris, i els primers a ser esborrats de la història nacional i internacional. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial només quedaven vius 16. D’ells, només 4 vivien quan el 2004 França els va retre l’únic homenatge que han rebut. Avui només viuen dues. Em sembla terrible.

Per què ens entestem tant en alguns episodis sobre la guerra i passem per alt altres, com és el cas de La Nueve?

En el cas de La Nueve, es donen diversos condicionants. Primer que Espanya vivia en una dictadura a la qual no li venia bé donar la categoria d’herois als que per a ells eren l’enemic. Després, que en realitat, encara que fossin espanyols, formaven part d’una companyia francesa i els francesos volien ser els que alliberessin el seu país, per tant, tampoc no els venia bé donar aquesta dimensió heroica a un grup d’estrangers (no només va passar amb els espanyols, també va ocórrer amb altres nacionalitats). I, fonamentalment, per la nostra deixadesa. La dictadura va acabar, però… poc ens ha importat als que hem vingut després posar en el seu lloc a aquestes persones, com a tantes altres. Ens hem centrat en uns pocs aspectes de la recuperació de la memòria històrica i hem deixat de banda la resta.

Suposo que també hi ha una voluntat de reivindicar la persona que hi ha darrere dels nostres avis, del que van lluitar en la seva joventut…

En realitat hi és present la mateixa idea que ya apareixia a El tiempo mientras tanto: no coneixem a les persones que més a prop estan de nosaltres, els atribuïm un paper (avis, mares, pares, amics…) i ens quedem aquí, sense rascar el que hi ha sota. I concretament, en el cas de les persones que avui tenen 70, 80 anys… és que la lluita va ser tan gran, i la ingratitud, la indiferència, tan brutal…

Qui té més rancúnia acumulada: la generació que va viure la Guerra Civil o la que no la va viure però actua com si ho hagués fet?

Em fa la sensació que els que ho van viure ja no senten rancor sinó pena. Durant molt de temps jo vaig mantenir relació amb dos maquis, que van inspirar part de la novel·la La voz dormida de Dulce Chacón. Era un matrimoni meravellós, Reme i Florián, que havia passat de tot, des de la presó, tortures, la vida a la muntanya, fins a pensar cada un que l’altre havia mort. Ella va decidir anar-se’n fora d’Espanya i des del partit comunista la van enviar a Praga, on li van dir que l’esperaria un contacte, i el contacte era ell. I des de llavors no es van separar, fins que van morir, amb pocs mesos de diferència. Ho explico perquè ells no sentien rancúnia, sinó pena: fins a pocs anys abans de morir, en el codi penal, seguien estant catalogats com a bandolers, i la gent poc sabia del que havien fet, del que havia significat la seva lluita.

Realment sona terrible…

No sabem res de res, i el pitjor és que no sembla importar-nos. Al llibre hi ha una altra anècdota que és certa: una enquesta que es va passar a estudiants de secundària, i davant la pregunta de qui era Franco, la majoria va respondre que un jugador de futbol. Això és indignant. Hauria d’avergonyir-nos a tots.

Tornem al personatge de Natalia Soler, una jove periodista a l’atur, i al tema de la crisi. Les generacions que surten ara de la facultat de periodisme… quin panorama!

Quan em pregunten què els diria als nous periodistes… la veritat és que el primer que em ve al cap és ho sento! El panorama és desolador. Ens en sortirem d’aquesta, això també és veritat, però a la generació que surt ara de les facultats, millor formada que cap altra, li tocarà bregar amb un panorama per al que no està preparada. Ha crescut veient un model que ja no serveix, i li tocarà improvisar per tirar endavant.

Vistos els seus personatges, no hi ha dubte que li interessen els que tenen conflictes interns, que no deixen de fer-se preguntes en tot moment.

Crec que els conflictes interns enriqueixen molt als personatges, i ho dic com a lectora. No m’interessen els personatges d’una peça, els que ho tenen tot clar, els que posseeixen la veritat en termes absoluts. I suposo que escrivim el que ens agrada llegir.

Aquests conflictes normalment es tradueixen en una lluita per sobreviure (a un record, l’oblit, alhora, a un error…). En el fons, ¿tots fem el mateix i ens costa adonar-nos?

A tots ens sembla que som únics, i no ens adonem que encara que ho siguem, també reproduïm els mateixos patrons, una i altra vegada, i ens costa reconèixer el que creiem que són debilitats. Hi ha una cosa molt curiosa, que em passa des que escric: moltes vegades, m’inspiro en persones reals, molt properes a mi, en els seus conflictes, o de vegades, fins i tot en converses mantingudes…. I ningú es reconeix! Només ens reconeixem en el que considerem bo, positiu, però no en la part conflictiva.

Es veu que no ha de ser fàcil treure aquest ‘raig dormit’ que tots portem dins abans que ens cremi amb el temps, no?

És més fàcil del que sembla, perquè ni ho hem de treure. Surt sol, quan menys ho esperem. I sense ànim de treure-li espai a Jorge Bucay, crec que quan ens enfrontem a aquest raig, sortim reforçats. És veritat que el que no et mata et fa més fort.

Sap vostè quin és el seu raig dormit? A mi és que em fa pànic buscar el meu…

No m’estranya … Jo intueixo els meus, perquè sé que tinc més d’un, i segueixo mirant cap a un altre costat.

Per norma general, les seves novel·les contenen històries corrents, protagonitzades per persones que podríem ser nosaltres mateixos. Diria que aquesta normalitat és el que més li interessa reflectir en els seus llibres?

A mi m’agrada escriure històries corrents de persones corrents, perquè crec que el millor que em pot passar, com a lectora, és identificar-me amb els personatges. Per sort, pocs de nosaltres hem tingut un familiar en coma en un hospital, però hi ha sentiments que són universals. I amb El rayo dormido passa el mateix: no cal que hàgim lluitat en una guerra per reconèixer-nos en la guerra interna que viu Antonio Almenar, ni que hàgim estat sacerdots perquè ens passi el mateix amb la petita lluita vital de José Emilio.

De totes maneres, suposo que la normalitat és una cosa massa relativa, no?

Això és veritat… Què és el normal? Jo ho penso moltes vegades, el que és normal per a mi pot no ser-ho per a una altra persona, però insisteixo en el dels sentiments: hi ha sentiments universals, comuns, que fan que tots ens assemblem més del que pensem.

 

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES