Fantasmes del passat

A 'El rayo dormido', Carmen Amoraga retrata personatges de generacions diferents marcats per episodis viscuts anys enrere
el rayo dormido carmen amoraga

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Carmen Amoraga és una de les escriptores espanyoles que més m’està sorprenent últimament. Després d’aquella brillant novel·la que era El tiempo mientras tanto (finalista del Premi Planeta), calia esperar que El rayo dormido (Destino) fos una altra novel·la intel·ligent i aguda, d’aquelles que, com és habitual en Amoraga, retrataen allò essencial en l’ésser humà: la quotidianitat i els trets que, de tan comuns que són en totes les persones, semblen difícils de percebre.

Natalia Soler és una de tantes joves periodistes que s’ha quedat sense feina i camina sense rumb concret. Afortunadament, ha guanyat una beca per a dur a terme una investigació en el municipi on viu, sobre dos veïns que durant la Guerra Civil representaven bàndols enfrontats. Un era José Emilio, un capellà assassinat en aquella època no se sap bé sota quines circumstàncies: l’altre, Antonio Almenar, republicà que va lluitar amb la Nueve, la companyia d’espanyols que va ajudar París a lliurar-se dels alemanys, una gesta que va ser ràpidament oblidada. El que Natalia pretén no és trobar bons i dolents, sinó allunyar-se dels extrems i intentar entendre cada un dels homes i dones que es creuen en la seva investigació. En realitat, tots els que apareixen tenen un motiu per lluitar, ja sigui per sortir indemne d’una guerra, per oblidar, recordar, tancar ferides o resignar-se a què segueixin obertes. Fins i tot la pròpia Natalia i la seva recentment retrobada amiga de joventut, via Facebook, tenen les seves pròpies lluites, els seus fantasmes del passat dels que encara no han aconseguit escapar. El motiu de cada un d’ells és diferent, però la novel·la ens recorda, per obvi que sembli, que tots són éssers humans marcats per circumstàncies que no han pogut controlar com volguessin.

Com passa en anteriors novel·les de Carmen Amoraga, a El rayo dormido destaca la naturalitat, no només perquè l’autora llueix una narrativa que sembla espontània (dic sembla perquè aposto a què tot està més que pensat), sinó perquè els personatges són gent senzilla que viu experiències que podrien ser les nostres. No hi ha res estrany en els seus llibres, no hi ha artificiositat, tot és familiar i precisament per això, per la capacitat d’observació i anàlisi que mostra l’autora, les novel·les d’Amoraga ens serveixen també per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Ja se sap… en el fons no hi ha vida que no contingui una novel·la dins. Només cal adonar-se’n i saber explicar-ho.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES