To Be Solutions | Tiendas online Zaragoza

Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

RSS

Un debut talentós

 

Els acadèmics de les sacrosantes universitats nostrades –ja sabeu, aquestes institucions que de cada vegada seran més per a nens rics- comencen a estar preocupats perquè s’han quedat sense adjectius. Adjectius per a què? Doncs per a definir tota aquesta patuleia d’escriptors menors de quaranta anys que no només empren el català amb tota la normalitat del món sinó que a més a més resulta que escriuen força bé i guanyen premis. Són totes aquestes noies i nois que des del 2000 ençà i alguns abans, han anat fotent sacsejades a la nostra literatura (que si imparables, que si post-pacos, que si vés a saber què) i que fa poc La Vanguardia va descobrir que existien i com que no els havien fet ni puto cas els van dedicar una portada de la publicació –crec que era també en dia de tortell. És clar, d’ençà que aquestes noies i nois han estat ungits pels olis sacramentals de can Godó a la universitat estan com a bojos pensant com definir-los i no els hi serveix allò de la generació Nocilla perquè ja ho usen els espanyols per a Fernandez Mallo, Fernandez Porta, Jordi Carrión i companyia.

El penúltim en arribar a aquesta tribu en la qual destaquen els Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell, Melcior Comes, Llucia Ramis, Bel Olid, Alba Dedeu, Edgar Cantero, Joan Todó, Marta Rojals, Pere Antoni Pons, Jo Alexander, Cinta Arasa, Damià Bardera Poch, Borja Bagunyà, Marc Pastor, Francesc Bononad, Bea Cabezas, Laura de Andrés, Angel Cano Mateu, Ivan Carbonell Iglesias, Xavier Carmaniu Mainadé, Anna Carreras, Roc Casagran, Annabel Cervantes, ‎Mercè Climent, Najat el Hachmi, Víctor Garcia Tur, Andreu Gomila, Gerard Guix, Sebastià Jovani, Albert Llimós, Joan Jordi Miralles, Marc Moreno, Cesc Martínez, David Parra, Teresa Roig, Martí Sales, Tina Vallès, Xavier Veloy, Muriel Villanueva, Pere Guixà, Montse Banegas, Helder Farrés, Joan Escolies, Marina Espasa… (i que em perdonin els poetes però avui parlem d’un narrador i els que no hagi citat per pur desconeixement) és en Jordi Nopca (Barcelona, 1983).

Nopca ens ofereix a la seva novel·la de debut, El talent (LaBreu, 2012), una obra molt interessant on dos joves editors de 25 anys acaben de trobar (i robar) la panacea universal: un detector de talent literari. Amb aquest aparell marxen a Lisboa per descobrir els autors amb els quals nodrir el catàleg de Edicions del Cocodril. Evidentment, seran perseguits per altres editors que volen tenir el mateix aparell per fer-se rics ells mateixos (i sobretot per evitar que se’n facin els altres). Fins aquí la història senzilla que ens demostra una vegada més que la gent de la cultura som així de ximples: sempre ens barallam per les engrunes.

Però al darrera d’aquesta història amb un punt naif, Nopca ha construït un brillant artefacte narratiu que suposa una alenada d’aire fresc i un atreviment notable. I és que l’escriptor –habitualment encarregat de lidiar amb les notícies llibresques del diari Ara- ha decidit que la fantasia és una vàlvula d’escapament molt notable i ha decidit pervertir els gèneres en un joc que oscil·la entre la ciència ficció, la novel·la negra, les expressions de la novel·la gràfica i el porno japonès (aquell on els sexes sempre estan difuminats, qui sap si en una reminiscència del Canal Plus sense descodificador). Amb tot això i amb els homenatges a la literatura –que cadascú identificarà segons els seus propis arxius textuals- basteix una trama que no deixa de ser una road-movie surrealista amb dolents molt dolents i amb uns personatges construïts a força de diàlegs secs (la Júlia) i inacabables palles mentals (el Marco), la mescla explosiva dels quals –com totes les grans duples de la literatura- funciona a la perfecció.

Així, el passeig per la Lisboa surrealista (amb alguna petita errada de localització) fa entroncar Nopca amb els escriptors catalans que han emprat aquesta ciutat per a les seves obres –des de Josep Pla fins a Jaume Benavente- i el fa reivindicar la figura de Pessoa; mentre que els accidents aeris –boníssima l’escena de l’avió, que reclama una nova entrega de Aterra com puguis- els deixaran a aquesta Catalunya Nord que sembla xic però que és provincianament francesa. I després hi ha la grisor del que Nopca anomena Balzaclona, la gran ciutat grisa i absolutament mancada de talent i imaginació.

Però la novel·la de Nopca va molt més enllà. Nopca critica amb ferotgia el panorama editorial actual, farcit de mediocritat, es carrega bona part de la postmodernitat (d’aquí el seu pastitx amb els gèneres literaris) i fa una aposta ferma i decidida per la literatura de qualitat que hauria d’inquietar molt tots aquests llicenciats en econòmiques reconvertits en editors que ja va destrossar Vila-Matas a El mal de Montano, però que segurament no llegiran el llibre (perquè sovint no llegeixen ni els que editen).

Sigui com sigui, Nopca ha bastit un molt bon debut (posats a buscar-li algun defecte en algun moment la història podria haver estat amputada sense que es perdés res essencial) que és un joc molt talentós amb la bona literatura.

 

Sebastià Bennasar

 

_______

El talent / Jordi Nopca / LaBreu Edicions / 1ª edició, 2012 / 388 pàgines / ISBN 9788493963200



Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

Comenta!


siete + 2 =




Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario