Lana del Rey al seu pas pel Sónar

La cantant demostra que ni sap cantar ni s'entén amb els músics que l'acompanyen
lanadelrey

 

Lucía Etxebarria. Barcelona / @LaEtxebarria

Una ha vist en directe a Madeleine Peyroux, a Norah Jones, a Diana Krall (de jove), a Concha Buika (de jove, i de més gran també). Noies molt jovenetes amb moltes habilitats que es menjaven l’escenari. Les tres primeres perquè són intèrprets de carrera. La quarta perquè és un cicló. Una va veure l’altre dia Marianne Faithful, que ja ha complert els setanta, i gairebé em vaig posar a plorar de com ho feia. Una ha vist Javiera Mena i Christina Rosenvinge. La primera no té veu, però és una molt bona intèrpret, amb una formació increïble i una imaginació i un encant poques vegades vistos en un escenari. La segona tampoc té veu però té una gran complicitat amb els seus músics i molts anys ja d’experiència, amb la qual cosa ha après a treure el millor partit malgrat les seves limitades possibilitats vocals i he de reconèixer que el poc que vaig veure del seu concert al Primavera Sound (en realitat vaig anar a veure The Cure) era d'”eficàcia provada” com l’anunci de Raid. En canvi, una ha vist Lana del Rey i no ha entès res. I pel que es veu, m’han tret el carnet de moderna precisament perquè no he entès res.

Anem per parts. Lana del Rey no canta. Té veu, sí, però de poca potència. Gairebé no l’escoltava. Jo tenia al club de fans de Lana del Rey corejant les cançons i bàsicament els escoltava a ells. Quan es callaven (poques vegades), m’arribaven els violins que acompanyaven la senyoreta. Dona, jo canto pitjor, segur, però ella canta com una estudiant avantatjada de tercer de BUP amb excel·lent en música, i fins aquí, i desafina unes tres vegades per cançó.

Lana del Rey passa dels seus músics. Normalment qualsevol crooner o cantant de pop fa el següent: Abans de començar, mira al piano, gairebé sempre, o en altres casos a un altre músic que ha triat (en el cas de Marianne Faithful, mirava a una multiintrumentista molt maca que tan aviat tocava el triangle que el saxo que els cròtals). Aquest músic o música fa de director d’orquestra i els altres el segueixen. Això es fa també al pop, encara que al pop el cantant pot no fer-ho. Però si portes una secció de corda, un piano i una bateria, és a dir, una ensemble jazzísitica, és fonamental que escollis un director i que comencis en sintonia amb ell: la intenció del piano, somrius, ell et somriu, fas un senyal, comenceu junts, i ell et dóna la pauta perquè tu no t’acceleris o vagis massa a poc a poc i finalment cantis descoordinada dels teus músics. Però Lana passa de coses així. Per a ella els músics no existeixen. Ni tan sols ens els va presentar (mai fins ahir havia vist un concert en el qual no es presentés als músics: potser no els coneixia o no se sabia els seus noms, vist el que vaig veure no m’estranyaria). Així que els músics anaven pel seu costat, partitura en mà, i ella pel seu. De vegades coincidien, mira que bé. Però per a la complicitat que hi havia entre ells, bé podia haver-se portat un playback i estalviar-se la pasta, sincerament

Lana del Rey és vaga. Cantant s’esgota. Em sorprèn perquè molta gent no ho sap. Però perquè us feu una idea, us suggereixo que us estigueu una hora fent crits. La veu es treballa amb el diafragma i el control del diafragma exigeix ​​un treball muscular molt gran, a més de què a l’estona et quedes sense alè. Les grans cantants d’òpera i els grans crooners poden cantar dues hores. Però normalment a l’hora de cantar estàs esgotada. Lana va estar a l’escenari durant quaranta-cinc minuts, però només va cantar trenta. Deu d’ells se’ls va passar saludant fans.

Lana del Rey no evoluciona sobre l’escenari. Vaga d’un costat a un altre sense la menys gràcia fent arabescos amb les mans. Tampoc interpreta: les lletres de les cançons són precioses, però ella no les dóna gairebé sentit. Canta sempre en el mateix to, amb la mateixa expressió i modulació. Com no entenia res de per què la gent estava tan emocionada amb aquell daltabaix em vaig posar a parlar amb cinc membres del seu club de fans (els que havien corejat totes les cançons) i això va ser el que em van explicar:

  1. Cap d’ells, cap, sabia qui era Chris Isaak, a qui Lana copia bastant descaradament en tot el seu ideal de revival 50-60s. A Chris jo ho he vist en directe dues vegades i sí, cantava, cantava dues hores, tocava la guitarra i dirigia ell mateix als seus músics.
  2. Dos d’ells van dir que els agradava precisament que fos maldestre i inexperta i que la cagués sobre l’escenari, que els provocava tendresa i identificació (un era actor i cantant i podia veure perfectament, a diferència dels altres -que no sabien res de música segons em vaig anar donant compte-, les errades de la Lana).
  3. Una em va dir que li agradaven les projeccions i l’estètica d’ella.
  4. Una altra em va dir que s’identificava amb les lletres.
  5. Els cinc em van criticar fins afartar-se quan vaig dir que em semblava un bluff i es van sentir molt, molt, molt ferits perquè no entenia el concepte Lana.

La conclusió: Crec que el fenomen Lana es deu a les lletres, a l’estudiat rotllo sixties glamour (inspirat, repeteixo, en el fenomen Chris Isaak), i a la sensació d’indefensió i desemparament que la noia projecta, molt semblant a la tendresa que inspirava Marylin. Els que no entenem a Lana som gent als que ens agrada molt el jazz i que hem estudiat música, i que per tant no connectem amb ella a nivell emocional perquè esperem, mira tu, professionalitat sobre l’escenari. El que sí puc dir és que els seus fans l’adoren, d’això no hi tinc cap dubte. I si un/a artista té fans devots, olé amb ell o ella, es digui Lana, Tamara o Josmar Girona. En això es basa tot: en què li donis a un públic alguna cosa que vol.

 

_______

Nota: Article originalment escrit en castellà, traducció al català a càrrec de Llegir en cas d’incendi.

Categories
ConcertsMÚSICA
Un comentari
  • Maria Dolors Sàrries
    18 juny 2012 at 10:22
    Deixa una resposta

    ¡Os felicito! Las cosas se consiguen a base de trabajar mucho y de constancia.
    Y vosotros lo habéis demostrado con creces.

    Tenéis una serie de firmas en vuestra página dignas de ser admiradas.

    Un saludo cordial.

    Dolors

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES