To Be Solutions | Tiendas online Zaragoza

Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

RSS

Entrevista amb Laura De Andrés Creus, autora de ‘Barraques: La lluita dels invisibles’

Laura De Andrés Creus, periodista de professió, investiga el fenomen del barraquisme a la ciutat de Barcelona en el seu nou llibre, Barraques: La lluita dels oblidats (Ara Llibres). Després d’escriure sobre l’estraperlo a Catalunya a El preu de la fam (Ara Llibres), en aquesta ocasió, De Andrés posa l’ull en una injusta història d’oblit. Les barraques, que van marcar la personalitat de Barcelona durant dècades, des d’abans de l’Exposició Universal de 1929 fins pràcticament la celebració dels Jocs Olímpics, ara semblen un episodi massa remot. En canvi, encara hi ha ciutadans que lluiten per recuperar la memòria d’aquells que ho van deixar tot per venir a Barcelona a la recerca d’un futur millor. El llibre parla d’aquestes persones i les seves històries.

 

Laura De Andrés s'endinsa en les històries personals d'aquells que van viure en primera persona el fenomen del barraquisme

 

“La memòria col·lectiva ho ha de ser per a tothom, també per aquells que van aconseguir fer de Barcelona la ciutat que coneixem ara”

 

Manel Haro. Barcelona

Creu que el fenomen de les barraques està prou estudiat?

Durant anys, la història de les barraques i dels barraquistes ha quedat relegada. Semblava que aquesta part de la història no podia encaixar amb la Barcelona postolímpica, la ciutat moderna que avui coneixem. En la darrera dècada s’han realitzat veritables esforços per rescabalar aquest oblit. L’exhaustiu treball del grup d’estudis Pas a Pas, integrat a l’Institut Català d’Antropologia, va culminar amb  l’exposició “Barraques. La ciutat informal” al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, que va tenir un gran èxit. Després vindria el documental Barraques. La ciutat oblidada, d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, que li posaria cara i ulls al fenomen barraquista. De tot plegat en surt la Comissió per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona, que es planteja la necessitat de recordar els llocs on van existir els principals nuclis de barraques a Barcelona. I aquesta Comissió ja ha començat a donar els seus fruits.

Per què hi ha la sensació de què el barraquisme només és cosa de la postguerra quan el fenomen va començar abans de l’Exposició Universal de Barcelona?

Al 1922 es calcula que a Barcelona ja existien unes 3.600 barraques. Les primeres barraques, les de finals del segle XIX, van alçar-se per donar resposta a les necessitats d’aixopluc que tenien alguns. Així, per exemple, teníem les barraques de Montjuïc, on s’allotjaven els treballadors de les pedreres de la muntanya, però també tenien les seves barraques els pescadors del barri de Pequín, la part barcelonina del Camp de la Bota, on a finals del segle XIX ja s’hi havien assentat un grup de filipins (d’aquí prové el nom) que es dedicaven al mar. O les barraques de pescadors de Can Tunis, quan encara hi arribava el mar! Certament, la gran demanda de mà d’obra que va suposar l’elecció de Barcelona com a seu de l’Exposició Universal del 1929, juntament amb la mancança endemà d’habitatge a la ciutat, van fer que la proliferació del barraquisme es disparés.

Una dada curiosa que se’n desprèn del llibre és que les darreres barraques es van enderrocar fa només un parell de dècades… 

Si l’Exposició Universal va ser el tret de sortida per al barraquisme més massiu, l’elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics va esdevenir l’inici del seu desmantellament més o menys definitiu. Els 7 de novembre de 1990 l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, enderrocava simbòlicament la darrera barraca de la ciutat, malgrat encara quedaven alguns nuclis que caurien més tard.

 

Imatge d'un nucli de barraques a Barcelona


 

Si parlem de barraques a Barcelona, podríem dir que les de Somorrostro eren les més paradigmàtiques? Tot i que també són prou conegudes les de Can Tunis i les del Camp de la Bota…

Trobem grans nuclis paradigmàtics: el Carmel, Montjuïc… Però, certament, sembla que la memòria col·lectiva hagi retingut amb major èmfasi el barraquisme que es va estendre al llarg del litoral de Barcelona: Can Tunis, el Morrot, Barceloneta, Somorrostro, Camp de la Bota (amb els seus dos epicentres, el barri de Pequín, a Barcelona, i el Parapet, a Sant Adrià del Besós).  Nuclis que s’enllaçaven els uns amb els altres, i creaven una filera de misèria i desesperació arran de mar. Una imatge que no fa tants anys que va desaparèixer, i que costa d’imaginar ara que Barcelona és una ciutat oberta al mar.

Caram, quina imatge…

Si les condicions dels barraquistes eren insuportables arreu, la proximitat del mar era un afegit inqüestionable. Si els barraquistes que vivien a la muntanya patien constantment esllavissades, els que ho feien al litoral restaven sempre a mercè dels temporals. En Rafael Hinojosa i l’Ascensión són dos dels barraquistes del Somorrostro que expliquen el seu testimoni al llibre. Un temporal va ensorrar la barraca de la família del Rafael poques hores després que se’ls hagués adjudicat un pis al barri del Congrés. Es van salvar per ben poc. L’Ascensión i els seus no van tenir tanta sort. La barraca els va caure literalment a sobre i els van haver d’evacuar. Després de nou anys vivint en una barraca al Somorrostro, l’Ascensión va viure nou mesos mesos més a l’Estadi de Montjuïc, on duien els barraquistes que perdien la barraca i estaven a l’espera de pisos socials.

Sobta veure que fins i tot ben a prop de Plaça Espanya, a la falda de Montjuic, hi havia barraques… Ara ho pensem i sembla impossible!

A banda del litoral, les muntanyes com Montjuïc o el Carmel van esdevenir un importantíssim enclavament per al barraquisme i l’autoconstrucció. De fet, els nuclis s’estenien allà on la propietat del sòl quedava més desdibuixada… A finals de febrer de 1957 se celebra la Semana del Suburbio, on es parla de més de 66.000 persones malvivint en 12. 494 barraques i semibarraques. Les barraques només van caure per dos motius: o per l’acció de la pròpia naturalesa, com els temporals o les esllavissades, o per altres “necessitats”: la celebració del Congrés Eucarístic, la construcció del passeig marítim, unes maniobres navals a les quals assistia Franco…

El barraquisme era només cosa de Barcelona ciutat?

No, tot i que Barcelona era el nucli principal. També trobem barraques a Terrassa, Sabadell, Tarragona, Girona, etc. Allà on hi havia feina i necessitat d’habitatge.

 

Una família que vivia a les barraques


 

Per què un fet tan important en la història de Barcelona, como són les barraques, té tan poca presència a la ciutat? És a dir, no hi hauria d’haver alguna mena de reconeixement a tota aquella gent que va venir a Barcelona a guanyar-se el futur?

Aquesta és la intenció de tota la gent que, d’una manera o una altra, intentem treure aquesta llarga existència d’infrahabitatges a la llum: donar el reconeixement que mereixen aquelles persones que es van veure obligades a viure en condicions indignes per una ciutat que, paradoxalment, estaven fent créixer amb les seves pròpies mans.  Una reivindicació simple i complicada, alhora. Al final del documental Barraques. La ciutat oblidada, la Julia Aceituno, antiga veïna del Somorrostro, es lamentava que no hi hagués res que recordés que allà un dia va existir el nucli de barraques en què ella va viure durant anys. La seva reivindicació va ser la llavor per a la creació de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques. El 2011 es va retornar el nom de Somorrostro al tram de platja entre l’Hospital del Mar i el carrer de la Marina. I el projecte continua.

Realment l’Església ajudava en les despeses dels andalusos que emigraven cap a Catalunya?

Molts testimonis així ho asseguren. Recorden com els ajuntaments els sufragaven el “medio billete”, és a dir, una part de l’import del bitllet de tren que necessitaven per arribar a Barcelona. I també expliquen que, en algunes ocasions, era la mateixa parròquia del poble la que els els dispensava.

Hi havia un gran mercat negre immobiliari de barraques?

Malgrat era una pràctica il·legal, les barraques es venien i es compraven. El pare de l’Ascensión va comprar la seva per 3.000 pessetes, una petita fortuna de l’època. Hi van entrar a viure d’amagat, perquè sabien que, si volien, les autoritats els podien buscar les pessigolles fer transaccions amb habitatges no autoritzats.

Suposo que l’estraperlo era una cosa molt quotidiana a les barraques… 

L’estraperlo va ser habitual a tot arreu, fins que el 1952 van desaparèixer les cartilles de racionament. Però, per descomptat, aquells que la ballaven més magra eren els que menys possibilitats tenien. Si el racionament no arribava –i no arribava pràcticament mai- el mercat negre era l’única sortida. En moltes ocasions, a més, la situació d’il·legalitat dels barraquistes els donava veritables problemes a l’hora de donar d’alta la cartilla.

Una altra cosa que sobta és la persecució del règim franquista contra els barraquistes…

Les autoritats franquistes no es van preocupar realment dels nuclis barraquistes fins que van adonar-se que no tenien controlat al 100% qui hi vivia. A inicis dels cinquanta, el governador civil Acedo Colunga va ordenar fer un cens i va prohibir que se n’aixequés cap més. Però va anar més enllà. Sabia que el problema calia tallar-lo d’arrel. I, en conseqüència, va traslladar el ferri control a l’entrada de persones que arriben d’arreu de l’Estat.

Una imatge terrible: gent que aposta tot el que té per un futur a una gran ciutat com Barcelona, i quan arriba la policia, sense sortir de l’estació, el torna a pujar a l’autobús o el tren i cap al seu poble d’origen…

Si no tenies un contracte en mà o no podies demostrar que tenies un habitatge on poder dormir aquella nit, havies begut oli. Et retenien al Pavelló de les Missions. Si ningú responia per tu, et retornaven al lloc d’origen. Es calcula que almenys 15.000 ciutadans espanyols van ser “repatriats” entre el 1952 i el 1957. “Repatriats” –aquest és el terme emprat- dins de les fronteres del seu país.

 

Les riuades van ser un gran enemic dels habitants de les barraques


 

Això del Pabellón de las Misiones sembla terrible…

Ho era. Molta gent encara no gosa explicar-ho. Potser perquè se saben detinguts i, tot i que no haguessin fet res, els fa de mal parlar de l’experiència. Altres perquè encara avui dubten que les autoritats no els haguessin expedientat per vagos y maleantes. La història de l’Amador Alonso, que va ser detingut essent menor d’edat, és un exemple paradigmàtic d’aquesta impotència i de l’arbitrarietat de les “lleis” que formula una dictadura.

Com terrible sembla el policia que tanta por feia als barraquistes, el Grabao. Què se sap sobre ell? Almenys sabem que té un nom!

El té: José Antonio Rivera López. Va ser un temible agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Havia topat amb el Grabao mentre cercava informació testimonis sobre l’estraperlo per al meu primer llibre, El preu de la fam, i em va sobtar tornar-lo a trobar com a repressor de barraquistes. D’aquest sinistre personatge podem sentir de tot. Complia amb zel extrem les seves ocupacions. Només cal nomenar-lo a qui el va patir per veure’n la reacció. Sembla ser que va morir plàcidament al llit als noranta anys, lluny dels finals tràgics que la història oral li havia buscat.

Creu que a la memòria col·lectiva, per la que tan estem lluitant,  han d’incloure fets com el barraquisme? Perquè dóna la sensació que són els gran oblidats de la Barcelona del segle XX…

La memòria col·lectiva ho ha de ser per a tothom, també per aquells que van aconseguir fer de Barcelona la ciutat que coneixem ara. No podem explicar la història d’una altra manera. Els barraquistes no volen ser oblidats. I la ciutat els hi deu un reconeixement.

 

______

La portada



Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

1 Comments Add Yours ↓

  1. José Ramón Rodríguez González #
    1

    Estic redescobrint un seguit de coses que m’emocionen. No tinc el llibre de Laura com per saber si una bona part de qui vivien en eixes barraques eren andalusos que havien emigrat a Catalunya. Però per altre informació complementària (com ara la del blog “Sapiens” de Vicente Moreno Cullell)me’n sembla que sí.
    Algú podrà informar-me’n una mica? (Disculpin les meves errades ortogràfiques).
    Pepillo/Pepet



Comenta!


+ uno = 2




Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario

Emplaçament publicitari / Emplazamiento publicitario