Un quadre que es desdibuixa massa lentament

'El cuadro o el principio del fin' arriba al Versus Teatre com una reinvenció de 'Les tres germanes' de Txékhov

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Es titula El cuadro o el principio del fin i arriba com una reinvenció de Las tres hermanas de Txékhov, però la versió d’Àlex Mañas recorda més aviat unas Meninas de Velázquez moderna i desesperada. Sobre l’escenari del Versus, quan entren els espectadors, es pot veure una noia llegint un llibre i parlant sola. El públic busca la seva cadira, es treu les jaquetes i, mentre, es va fent una idea del que es trobarà. I el que es trobarà és la narració de tres històries lligades que formen part d’un mateix quadre, el que s’ha imaginat la noia que llegeix, com si fos una encarnació de Velázquez pintant diversos personatges, entre els quals es troba ell mateix.

L’escenari és petit, però recarregat de mobles i personatges (deu en total, que conformen la companyia 9 Flores y un Capullo). El quadre presenta una baralla entre dues noies que s’estimen d’una manera particular, la tensió entre tres germanes russes que esperen saber el diagnòstic sobre el seu pare malalt i la relació una mica tèrbola entre un pallasso i una prostituta. Tota aquesta pintura, que poc a poc es desdibuixa mostrant així la debilitat de la ment de la creadora del quadre (i narradora), està representada d’una forma valenta i original gràcies a l’assessorament corporal de Núria Legarda (es nota la seva marca tan pròpia d’obres com La cena, i això s’agraeix).

En canvi, el text no acaba d’enganxar i tots els elements escènics i interpretatius que capten ràpidament l’atenció de l’espectador acaben sent devorats per una sensació d’ensopiment que s’allarga fins el final. Dit d’una altra manera, aquest quadre atrau si el mires a simple vista, però quan hi aprofundeixes, es veu que l’obra té mancances importants: les històries van perdent força, els diàlegs es fan innecessaris, el ritme cau a meitat de l’obra i ja no es recupera i el desenllaç es produeix massa tard. I no hi ha res pitjor per una obra que va decaient que els falsos finals (aquells moments que dius “ara sí, ja s’ha acabat”, però encara queden vint minuts que penses “per què?”). I d’aquests falsos finals, El cuadro o el principio del fin en té quatre o cinc: s’apaguen els llums, no saps si començar a aplaudir, quan s’il·lumina de nou l’escenari i la narradora torna a començar per allargar les històries amb girs que ja no quallen i amb diàlegs que semblen que duraran tota la nit. I així unes quantes vegades. S’ha de destacar que l’obra té bones idees i prometedores interpretacions, amb una música adequada, per cert, però el text i la direcció necessitaven un plantejament diferent.

 

____________

El cuadro o el principio del fin / Versus Teatre (Carrer Castillejos, 179) / Text i direcció d’Àlex Mañas / Companyia 9 Flores y un Capullo / 100 minuts / Fins el 29 de gener / 16 euros / www.versusteatre.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES