Res salva ‘El Gran Macabre’ del Liceu

La Fura dels Baus proposa una mena de sàtira sobre la mort, ambientada en un cementiri

 

Santi Baró. Barcelona / @santi_baro

D’entrada vull començar aquesta ressenya amb una confessió: no sóc assidu al Gran Liceu de Barcelona ni a les òperes en directe. Començo amb aquesta proclama perquè tothom que em llegeixi tingui molt clar que en cap moment penso jugar a fer una crítica de l’obra en no considerar-me una veu gens vàlida per fer-ho. Sí que parlaré, però, des de la perspectiva d’un espectador que va a veure un espectacle tot esperant rebre unes emocions com cada vegada que es decideix a acudir a alguna obra sigui de la mena que sigui.

El Gran Macabre és una mena de sàtira sobre la mort, ambientada en un cementiri. L’obra gira bàsicament en la por a la mort, la qual encarna el paper principal representada per un personatge amb el cap rapat, com un neo-nazi; un borratxo; la seva sàdica dona que ens recorda una mistress de sado; un astròleg i un príncep que protagonitzen una sèrie d’absurdes paròdies més dignes del show de Benny Hill que no pas per a una representació al Liceu.

La màgia de l’Òpera, crec jo, radica en que gràcies a la musicalitat i la posada en escena, les barreres del idioma es derrueixen i l’espectador és capaç de ser transportat cap el desenllaç de la història li parlin, en aquest cas li cantin, en xinés o en hebreu. La música i la posada en escena fan la resta, ja n’hi ha prou, perquè les emocions d’allò del qui conta arribin a flor de pell de l’espectador. En el cas de l’opera de Ligeti tot allò que em va fer arribar va ser l’avorriment i tenint en compte que l’avorriment no és cap emoció si no més aviat una reacció de sopor, només em queda donar gràcies a què els diners de l’entrada no van sortir de la meva butxaca o encara ara estaria fent cua al taulell de reclamacions.

La música, si se n’hi pot dir música sense arribar a ofendre a ningú, precisament és l’element que més em va allunyar de l’absurda història que es representava damunt l’escenari, grotesca i infernal. Diuen els entesos, això vaig caçar al saló dels miralls, que hi havia picades d’ullet a Beethoven, Rossini i Verdi, barrejades enmig d’un mar d’ironia, ambigüitats i burla. Això a mi, per allò que he escrit abans de començar, em va passar per alt. També m’agradaria saber si els que ho comentaven ho duien preparat o ho van concloure gràcies a parar bé l’orella.

El meu únic “bravo” de tota la funció és per a la posada en escena de La Fura dels Baus, qui va idear la nina Clàudia, una fabulosa carcassa de quinze metres de diàmetre inspirada en la mezzosoprano Claudia Schneider, eix central de la posada en escena que es va transformant en els diversos escenaris per on transcorre l’obra, vomitant els seus personatges per orificis del seu cos (ulls, mugrons, vagina, entre els budells…), que tot d’un plegat ens mostra l’esquelet, com treu foc per boca i ulls, com se’ns obra com un aglà deixant els budells al descobert… Un canvi, tot plegat, tan ben executat que des de la butaca no arribes a percebre com passa tot: de la nit al dia, del negre al blanc sense ni un sol matís de gris, amb una sèrie de llums i projeccions sobre la gran Clàudia que es transforma i ens mira, i ens parla barrejant totes aquelles emocions.

Si es tractava de seguir la beta al grotesc de la anti-anti-opera ideada per en Ligeti, de l’absurd portat fins els extrems escatològics mostrats en la composició musical, de la burla i les ganes de cagar-se en tot que sens dubte posseïa al mestre a l’hora de compondre l’òpera, els responsables de la direcció escènica:la ValentinaCarrascoi l’Àlex Ollé, van estar magnífics en una posada en escena espectacular, d’un gran mèrit per ser ideada i executada. Aplaudir també el treball amagat, els responsables que el miracle de la degradació humana d’una nina de cartró ens aparegués real damunt de l’escenari del coliseu de les Rambles, amb una agilitat digne dels millors equilibristes. I poca més a dir, que si el crit de coratge entre els artistes i aquell que els porta bona sort, és el de “molta merda”, El Gran Macabre tindrà un gran recorregut perquè de merda n’hi havia un munt.

 

________

El Gran Macabre / Gran Teatre del Liceu (La Rambla, 51-59) / Llibret de György Ligeti / Muntatge de La Fura dels Baus / Direcció musical de Michael Boder / Durada: 2 h. i 35 m. / De 10 a 194 euros / Fins l’1 de desembre / www.liceubarcelona.cat

Categories
ESCENAMÚSICA
3 Comentaris en aquesta entrada.
  • Ana Romero (vía Facebook)
    22 novembre 2011 at 23:41
    Deixa una resposta

    Tuve el honor de acudir al pre-estreno y la verdad quedé bastante sorprendida

  • Manel Haro (via Facebook)
    23 novembre 2011 at 9:46
    Deixa una resposta

    ¿Para bien o para mal?

  • Ana Romero (vía Facebook)
    23 novembre 2011 at 15:40
    Deixa una resposta

    Para bien. aunque debo decir q me resulto un poco confusa la historia. fue reflexionando despues, que le conseguí encontrar sentido a la obra.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES