Ascensió i caiguda del carnisser de Praga

Reinhard Heydrich, el nazi que va maquinar la Solució Final, és l’objectiu central de la novel·la 'HHhH' de Laurent Binet
Reinhard Heydrich va ser el número dos de les SS, organització nazi liderada por Heinrich Himmler

binet

Francesc Burguet. Barcelona 

El van parir sense sentiments, sempre aquells ullets d’acer que guardaven un cervell pervers, sense escrúpols, professional de la crueltat sense límits, mestre de la inhumanitat més atroç, cap de la Gestapo, braç dret del rata Himmler a les SS. Reinhard Heydrich (1904-1942), el nazi immutable que va maquinar la Solució Final, és l’objectiu central de la novel·la  HHhH (Edicions 1984/Seix Barral), ell i la seva ascensió criminal, és clar, i la peripècia dramàtica de dos soldats, l’un txec, l’altre eslovac, que van dur a terme l’anomenada operació Antropoide, un atemptat bastant desgraciat que, finalment, gràcies a una oportuna septicèmia, va interrompre la brillant biografia criminal d’aquell militar nazi, elegant, melòman i bon pare de família, que amb poques setmanes i centenars d’execucions s’havia guanyat el títol de Carnisser de Praga.

L’altre títol, el de la novel·la de Laurent Binet, Premi Goncourt a la primera novel·la 2010, correspon a les quatre hacs de la dita que es veu que feien córrer els facinerosos SS: Himmlers Hirn heiβt Heydrich, que traduïda diu que el cervell de Himmler es diu Heydrich. De fet va ser a Heydrich a qui se li va ocórrer la idea de falsificar més de 140 milions de lliures esterlines que, un cop introduïdes al sistema monetari de la Gran Bretanya, servirien per desestabilitzar l’economia anglesa. És l’anomenada Operació Krüger que S. Ruzowitzky recrea a la pel·lícula Els falsificadors (2007).

Que Binet ha fet un treball de documentació exhaustiu, incansable, obstinat, obsessiu gairebé, això ho sents i ho veus. Ho sents per la passió amb què recorda, per exemple, la primera vegada que el seu pare li va parlar d’aquell comando enviat des de Londres per carregar-se Heydrich, pel sentiment amb què descriu els carrers i els ponts de Praga. Ho veus en la minuciosa reconstrucció de la història, relatada des d’una distància curta, sempre atent als primers plans dels detalls significatius, per les nombroses fonts a què recorre, pels nombrosos documents que recull, com ara el llibre que la dona de Heydrich va escriure en acabar la guerra, Leben mit einem Kriegsverbrecher (Viure amb un criminal de guerra), que ell finalment Binet va trobar a través d’internet, on l’ofereixenel a preus que van de 300 a 700 euros.

Que la gesta del txec Jan Kubis i de l’eslovac Josef Gabcik l’apassiona, Binet ho confessa obertament: “Com ja es deu anar veient, tota aquesta història em fascina i, alhora, em sembla que em treu de polleguera”. Una història, doncs, que l’emociona i que alhora poc o molt el desborda, cosa que repercuteix per bé i per mal intensament en el llibre, que no és ben bé una novel.la, que no és ben bé un llibre d’història, que voldria ser les dues coses, un anar i venir que resulta xocant. I aquesta és la gràcia del llibre, però també és el seu problema, el seu més graan inconvenient. Binet se sent tan emocionalment lligat a la història, la viu tan intensament, la sent tan seva, que no se n’ha pogut distanciar ni com autor: ell mateix s’ha convertit en protagonista de la història, autor i personatge alhora del seu relat. No hi veig vanitat, potser només és innocència. Vull dir que s’entén que Binet faci el que fa, però aquest vaivé del llibre entre narrador i autor aviat destorba, cansa, i més com més avança el relat.

Mentre llegim, ens trobem davant de dos relats o dos llibres que s’alternen en un vaivé paradoxal, el llibre fet i el llibre fent-se, el relat diguem-ne històric i el relat de la seva redacció. En la primera meitat del llibre, més o menys, predomina la veu de l’autor que s’explica (“Poc després d’arribar a Eslovàquia, vaig conèixer una noia eslovaca molt bonica de qui em vaig enamorar bojament i amb la qual havia de viure una història passional que va durar gairebé cinc anys.” “Vaig tornar a Praga per enèsima vegada. Acompanyat d’una altra noia, l’esplèndida Natacha…”), la veu de l’autor que reflexiona (“En una narració històrica, no hi ha res de més artificial que els diàlegs que han estat reconstruïts a partir de testimonis més o menys de primera mà, amb el pretext d’impregnar de vida les pàgines mortes del passat.”), i que de tant en tant deixa d’explicar-se per començar a explicar la història de Heydrich primer, i la de Gabcik i Kubis després.

A mesura que el relat històric creix, es perfila la veu del narrador, que a poc a poc guanya intensitat i timbre, però que ha de compartir pàgines amb la veu de l’autor, omnipresent i aclaparadora, incapaç de callar i de deixar definitivament el relat en mans del narrador. Això, que en una pàgina en trobis amb el relat històric (“Aquell dissabte 30 de juny del 1934, Gregor Strasser dina amb la seva família quan truquen a la porta del seu domicili. Sense ni tan sols deixar-li temps per dir adéu a la seva dona, se l’enduen a la seu de la Gestapo.”), i dos paràgrafs després saltis al 2008 (“En Fabrice em ve a veure i em parla del meu futur llibre.”), s’aguanta durant la primera meitat del llibre, que és on clarament domina la veu de l’autor i les escenes històriques són més aviat fragments aïllats.

Però a mesura que el llibre avança camí de Praga la primavera del 1942, a mesura que prenen protagonisme Heydrich i el comando que l’ha de liquidar, a mesura que els episodis conformen necessàriament una història trenada, travada, les intromissions de l’autor, de la seva veueta que no calla perquè no sap callar, cansen, i busques la manera de saltar-te-les per no perdre el fil de la història que et té atrapat. I això es fa especialment molest al moment de l’atemptat: amb els seus comentaris insistents, insubstancials, impertinents, Binet trenca, detura, retarda, desmanega el relat, molt més enllà del que li permetria mantenir la tensió i el suspens del moment.

També és cert que després, a la segona part del llibre, que de fet correspon només a les últimes 60 pàgines, quan ja ha esclatat la bomba que finalment posarà Heydrich a mans d’un comando de bacteris aquests sí implacables, Binet, arrossegat potser pel dramatisme i l’emoció del que passarà a partir d’aleshores, la repressió indiscriminada i brutal, la delació, el setge i mort del comando, per fi aconsegueix callar i aleshores, sí, aleshores el relat històric s’aferma i agafa la musculatura i la intensitat que el lector esperava.

Diria, per recórrer a una analogia fílmica, que HHhH és com un fos encadenat que no acaba de fondre’s del tot, de manera que les imatges subsegüents no s’acaben de veure mai bé del tot, sempre aquelles ombres pretèrites del que ja s’havia d’haver fos, la veueta emocionada i una mica pesada de Binet.

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • Joan Safont (via Facebook)
    28 octubre 2011 at 2:20
    Deixa una resposta

    Molt bon llibre, tot just l’he llegit aquests dies.

  • Deixa una resposta


    ALTRES ARTICLES