Sebastià Bennasar explica la pluralitat de la novel·la negra catalana

'Pot semblar un accident' repassa la transformació social dels països catalans a través del gènere negre

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Hi ha qui diu que la literatura catalana va mancada d’autors de gènere negre, mentre que altres consideren que n’hi ha molta i, a més, de la bona, però que, i aquest és el gran problema, no és prou coneguda. Per demostrar la varietat que les nostres lletres ofereixen als lectors de novel·la negra, el periodista mallorquí Sebastià Bennasar ha escrit Pot semblar un accident (Meteora), un assaig on recull un bon grapat de títols provenents de tot l’àmbit dels països catalans: “Si el lector vol una trama barrejada amb escenaris de fred, té els llibres de l’andorrà Albert Villaró; si vol altres inspirades en xarxes de prostitució, té a Salvador Balcells; i si prefereix anar-se’n a Amsterdam i tornar, pot llegir el darrer llibre de Jaume Benavente”, explica Bennasar.

I és que més enllà dels noms més coneguts actualment, com Teresa Solana o Marc Pastor, hi ha un munt d’autors catalans que no tenen tanta presència mediàtica o bé que, tot i tenint-la, no se’ls reconeix com a escriptors de gènere negre. El que planteja Bennasar en aquest volum és un retrat de la transformació que ha experimentat la societat dels països catalans en els darrers anys (concretament entre 1999 i 2010) a través de la novel·la negra, perquè, a fi de comptes, és difícil dissociar gènere negre i referències socials. Per parlar de la corrupció i l’urbanisme salvatge, cita les novel·les del valencià Ferran Torrent; per centrar-se en el turisme, posa com a exemple les obres de Llorenç Capellà o Miquel Vicens; el terrorisme islàmic passa per la novel·la de Xavier Bosch (Se sabrà tot) i les màfies russes per la de Salvador Balcells (La taca negra).

L’anàlisi de Bennasar va més enllà i analitza el gènere de la no ficció, amb l’obra de Carles Porta sobre els crims de Tor, i la de Joan Manuel Oleaque sobre el cas Alcàsser. També hi ha espai per les nits vampíriques i la “violència postapocalíptica” amb referències a Pep Blay o Lluís Llort. L’autor avisa que en aquest assaig “hi ha novel·la molt bona, però també molt horrorosa” , però haurà de ser el lector qui decideixi què vol llegir o què no vol llegir en funció de les trames que proposen els diferents escriptors estudiats o dels seus escenaris.

Categories
LLIBRESNovel·la negra
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...