La imperfecta condició humana

A 'Indigno de ser humano', Osamu Dazai novel·la les frustracions existencials d’un jove intel·ligent, però ple de fòbies socials

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El millor que li està passant a la literatura aquests últims anys és l’increment (sorprenent en temps de crisi econòmica i lectora) de petites editorials que, lluny de les monstruoses campanyes de publicitat, estan demostrant una impressionant tasca cultural al nostre país. Segells com Impedimenta, Libros del Asteroide o Sajalín, entre d’altres, estan apostant per una literatura de qualitat i estan traduint clàssics incontestables de tot el planeta que, incomprensiblement, eren inèdits a Espanya.

Indigno de ser humano, del japonès Osamu Dazai, és un exemple d’això. Més de deu milions d’exemplars venuts des de 1948 i per fi podem llegir la novel·la en castellà gràcies a Sajalín Editores. Dazai, pseudònim de Tsushima Shuji, va ser un escriptor turmentat, alcohòlic i suïcida el llegat del qual no supera les dues novel·les i un grapat de relats. Indigno de ser humano narra precisament alguns aspectes autobiogràfics.

Yozo, el protagonista, és un noi intel·ligent, però angoixat, que refugia en l’alcohol les seves fòbies socials. Amb por dels desconeguts i fastiguejat per la gran farsa que li sembla la societat, decideix interioritzar els seus pesars i mostrar una forçada cara còmica perquè fins i tot els seus amics quedin allunyats de la seva tortura emocional. La millor sinopsi, aquest petit text: “Por lo general, las personas no muestran lo terribles que son. Pero son como una vaca pastando tranquila que, de repente, levanta la cola y descarga un latigazo sobre el tábano. Basta que se dé la ocasión para que muestren su horrenda naturaleza. Recuerdo que se me llegaba a erizar el cabello de terror al pensar en que este carácter innato es una condición esencial para que el ser humano sobreviva. Al pensarlo, perdía cualquier esperanza sobre la humanidad”.

Poca cosa cal afegir per recomanar aquesta excel·lent novel·la. Indigno de ser humano va ser publicada el 1948, el mateix any que apareixia Confessions d’una màscara, de Yukio Mishima, els arguments de les quals no queden gaire allunyats. Com tampoc hi havia tanta distància entre Dazai i Mishima, dos autors afligits que van decidir posar fi a la seva vida massa aviat. Sajalín Editores ens brinda l’oportunitat de descobrir un autor al qual segur va llegir Haruki Murakami abans d’escriure el seu Tòquio Blues.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...