El catalanisme que volien Companys i Macià

A '14 d’abril: Macià contra Companys', Toni Soler repassa les personalitats dels dos Presidents i el projecte catalanista de 1931
Toni Soler 14 d'abril macià contra companys

 

Xavier Borrell. Barcelona / @xaviborrell

La història de Catalunya del segle XX va ser suficientment intensa com per generar llibres i pel·lícules durant un centenar d’anys més. El 14 d’abril de 1931 es van dur a terme unes eleccions locals a tota Espanya, on els diversos partits republicans van aconseguir guanyar i, encara que no era vinculant pel poder de les grans institucions, la roda republicana no es va aturar. El primer que s’hi va assabentar a Barcelona va ser Lluís Companys, qui sense tenir molt clar com reaccionar, va decidir apropar-se a la plaça Sant Jaume per saber quina mena de resistència trobaria i calcular la intensitat del recolzament del poble.

Com que no va trobar ningú que l’aturés es va omplir de valor i va proclamar la República Catalana dins la Federació espanyola des del balcó de la Generalitat. Això diferia de la idea que tenia Francesc Macià (l’avi) de com s’havien de fer les coses per aconseguir la tan desitjada independència de Catalunya, tot i que es va pujar al carro tractant de dirigir-ho tot i procurant que el govern republicà espanyol acceptés el nou estatut català. Durant tres dies, Catalunya va ser independent amb dies de reunions, entrevistes i improvisacions; tot va acabar amb un nou estatut i una autonomia catalana, com un pas endavant cap a l’autogovern.

A partir d’aquests fets, l’historiador i presentador del programa de TV3 de sàtira política Polònia ha escrit aquest llibre i el guió de la TV movie dirigida per Manel Huerga, amb el paper de Fermí Reixach com a Macià i Pere Ponce com a Companys. L’autor va dir a la presentació que “durant tres dies hi va haver un assaig d’una proclamació d’independència molt útil per saber què s’ha de fer si es vol repetir en un futur”, a més de què “tot va transcórrer amb tranquil·litat gràcies a què la gent de la CNT, que eren qui veritablement tenien les armes, es van quedar esperant la fugida del rei Alfons XIII per actuar”. També va puntualitzar que “per ser sobirà no només cal sortir al balcó i proclamar-ho, sinó que cal tenir la clau de la caixa dels impostos i la del les armes per que tot funcioni”. El llibre, però, destaca també pels aspectes aparentment més simples que van venir després, com quan Macià es va dedicar a rebre a esbarts i dansaires o colles castelleres, que a la vegada, com diu el mateix Soler, feien riure i plorar. Bona manera de recuperar un fet important de la nostra història i, de pas, preparar-se per la pel·lícula de Manuel Huerga.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:


Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...