Valladolid diu adéu al seu mestre Miguel Delibes

La ciutat on va néixer l'escriptor castellà, que ha mort als 89 anys, li ret un gran homenatge en el dia del seu funeral
miguel delibes

 

Alicia Álvarez. Valladolid

Han de creure’m. A mesura que l’avió descendia per aterrar, Valladolid es veia més i més petita. Ho juro. I com més ens acostàvem, més diminuta es feia. Divendres passat el dolor havia encongit la ciutat fins a fer que els seus habitants haguessin de fer pinya i abraçar-ce els uns amb els altres. Des de l’aire l’observava com volent mimar-la amb els ulls. Els punts taronges dels seus fanals brillaven a mitja llum i m’imaginava als meus paisans parlant a mitja veu; ciutat a mig gas. Estimada Pucela, afligida.

Diuen que els val·lisoletans pequem de sobris i posen com a prova d’això les nostres celebracions de Setmana Santa. Però crec que a vegades la nostra sobrietat mostra un fervor apassionant i una devoció sobrehumana, com la que sentíem i seguim sentint cap a Miguel Delibes. Dissabte al matí la Plaza Mayor de Valladolid es va omplir d’adéus per a ell, des del respecte, l’amor i la idolatria que es va guanyar a pols. I fent honor a aquesta sobrietat que ens caracteritza, quan vam veure sortir el fèretre per la porta de l’ajuntament -com si tot estigués estrictament assajat- una única veu, greu, es va alçar sobre les altres: “Maestro!” I tot seguit va arribar l’esclat ferotge d’aplaudiments. Sense més. Era un d’aquells moments que a manera de causa-efecte sobtat, sense donar temps a respirar, et colpeja el clatell per fer-te estremir violentament. Vam voler donar-li suport amb els nostres aplaudiments durant el recorregut del cotxe fúnebre des de la Plaza Mayor fins a la Catedral. I ho fèiem amb el mateix afecte amb què una mare amanyaga al seu petit mentre li canta cançons de bressol abans d’anar a dormir.

A la nit, Valladolid es veia diferent. Com absorta en els seus pensaments. “Però, ¿i com no havíem d’estar?” –dirien els seus carrers si tinguessin veu. En la ment de tots i cadascun hi havia el record de Don Miguel. També en els pensaments dels que ens visitaven. “Tenim un munt de col·legues a Valladolid”, afirmava Kase O (de Violadores del Verso) en el seu concert de dissabte nit a la ciutat. I després d’una llista de noms, es va fer un breu silenci. “També Miguel Delibes està a la casa” -va cridar- i els minis de cervesa, l’herba i les càmeres de fotos van deixar d’importar per uns segons. Les mans del Pavelló 3 de la Fira de mostres s’alçaven sense dubtes i acompanyades de gran soroll per part dels allà reunits. “Segur que ens està veient” -continuava dient el raper mentre mirava cap amunt- i gairebé sense deixar-li acabar la frase, un enorme cridòria feia la seva particular ovació al Maestro durant uns segons.

Al taxi de tornada a casa, la tertúlia esportiva d’Onda Cero parlava de futbol i de Miguel Delibes com a soci del Real Valladolid. Una altra prova més de l’empatia que originava en tan diferents tipus de públic. Delibes és una de les poques persones que ha aconseguit despertar un nexe d’unió entre l’ancià que li veia passejar pel Campo Grande, el jove que escolta rap, la nena que llegia les seves obres a l’escola, l’home rural que caça els caps de setmana i l’aficionat blanquivioleta que acudeix a l’Estadi de la Pulmonía cada diumenge. Per això, el seu nom sempre estarà carregat d’una màgia estranya.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...